(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)
Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.
Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 desembre 1599 – Madrid, 22 febrer 1671)
Jurisconsult. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Francesc i de Lluís.
Fou oficial de l’Audiència de València, i l’any 1642 passà a la cort com a regent del Consell d’Aragó. L’any 1652 en fou nomenat president i, com a tal, vice-canceller d’Aragó.
Formà part de la Junta de Govern que assessorava la regent Marianna d’Àustria en la minoritat de Carles II (des del 1665).
(País Valencià, segle XV)
Cavaller. Senyor de Sumacàrcer. Es barrejà a les rivalitats del seu temps.
El 1463 sostingué bàndols aferrissats amb Francesc Berenguer de Blanes.
Fou el pare de Lluís Crespí de Valldaura i Bou (València, segle XV – després 1526) Poeta. Es doctorà en lleis a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de cànons (1500-03) i rector (1506). Poesies seves, en català i castellà, figuren al Cancionero general (1511). Durant les Germanies (1520-22) lloà en una dècima, en català, la fidelitat de Morella, en contra dels agermanats.
(Illes Balears, segle XV – Palma de Mallorca, 16 octubre 1521)
Menestral i dirigent agermanat. Pertanyia al gremi de pellaires. Al final del 1520 pronuncià, com a síndic del gremi, un discurs contra els nobles. Després de la fugida del virrei, els agermanats, amos de Palma de Mallorca, nomenaren Crespí capità de les milícies menestrals.
Participà molt activament en la presa del castell de Bellver, on s’havia fet fort el sotsdelegat del virrei, Joan de Pax, i aquesta acció constituí el màxim triomf dels agermanats.
La revolta es radicalitzà, i Crespí, que havia pres una actitud de feblesa, envers els nobles que resistien a Alcúdia, i autoritària, envers els seus seguidors, fou considerat traïdor, condemnat a mort i executat. Joanot Colom el succeí en la direcció de la revolta.
(València, segle XIV – segle XVI)
Família d’il·luminadors, dins el corrent de l’estil internacional. Fou iniciada per:
Domènec Crespí (País Valencià, segle XV – València ?, 1437/38) Il·luminador. Documentat el 1383. És autor de les il·lustracions del magnífic còdex del Llibre del Consolat de Mar de València (1407). També se li atribueixen l’Aureum Opus, el Liber Instrumentorum (1414) i les il·luminacions de Scala Dei, de Francesc Eiximenis (vers 1404). Fou el pare de:
Altres membres d’aquesta família són:
Miquel Crespí (País Valencià, segle XV) Obscur pintor. Conegut del 1432 al 1434. Devia pertànyer a la mateixa família d’il·luminadors.
Pere Crespí (València, segle XV – segle XVI) Il·luminador. Conegut del 1467 al 1503. La seva documentació ha fet creure que es tracta d’un membre més tardà de la família, diferent del fill homònim de Domènec.
(Bellreguard, Safor, 19 gener 1950 – )
Novel·lista. Després d’un primer llibre de poemes, Paraula del vent i del foc (1976), guanyà el premi Sant Jordi 1977 amb la novel·la Coll de serps (1978), en què la violència i l’erotisme dominen la narració.
Publicà altres novel·les com La femina de la Pobla de les femmes pecadrius (1980), El cant de la Sibyla (1983), Cafè fet exprés (1985), Hotel Àfrica (1987), Línia trencada (1991), Plaça rodona (1995). També s’ha dedicat al llibre infantil: Vaixell de neu (1989) i Dragomon (1994).
Ha treballat igualment com a fotògraf i ha realitzat diversos curtmetratges experimentals.
(Guadalajara, Castella, 27 novembre 1884 – Nova York, EUA, 11 setembre 1982)
Escultor. Fill d’un militar barceloní. Fou aprenent d’un imaginaire a Barcelona, i d’Agustí Querol a Madrid, on instal·là el seu propi taller, i el 1905 s’instal·là a París.
Començà a esculpir directament la pedra (Èxtasi maternal, presentada a l’exposició de belles arts de Barcelona el 1923), el marbre, la fusta, etc, però des del 1925 treballà amb ferros vells i material de rebuig; això li valgué anomenada als EUA, on anà el 1929 i s’hi naturalitzà.
Hom l’ha considerat un dels millors escultors dels EUA, on el 1970 fou elegit membre de l’Academy of Fine Arts de Nova York.
(Perpinyà, 26 març 1903 – Ceret, Vallespir, 25 agost 1983)
Periodista i assagista. Estudià a París, on fou redactor en cap de la revista “Clarté” i col·laborà a “L’Humanité” i “Philosophie”. El 1925 escriví, amb Louis Aragon, La révolution d’abord et toujours, manifest surrealista.
S’instal·là al Vallespir, on fou mestre d’escola (1926-58). Ha col·laborat a “Revista de Catalunya”.
Autor de Catalogne, des Corbières à l’Ebre (1959) i d’assaigs, com Manolo (1932), La naissance du cubisme (1948), André Breton (1952), Le myte du Greco (1961) i Trilogie surréaliste (1971).
(Elx, Baix Vinalopó, 29 setembre 1957 – )
Escriptora. Llicenciada en filologia hispànica i catedràtica d’ensenyament secundari, coneguda amb el nom de Maite Coves.
La seva obra ha estat inclosa en les antologies poètiques Entranyes per l’àugar (1980), Brossa nova (1981) i L’espai del vers jove. Mostra poètica 85. També ha col·laborat en revistes com “La Rella” (1983) i “El·lipsi” (1985).
Com a novel·lista, ha guanyat el premi Enric Valor 1997 amb l’obra Setembre.
