(Perpinyà, segle XIV – segle XV)
Pintor. D’estil de transició cap al gòtic internacional. La seva activitat apareix documentada entre 1398 i 1434. Hi ha possibilitats d’identificar-lo amb l’anomenat mestre de Camelàs.
Se li atribueix un retaule de la Mare de Déu, repartit entre diverses col·leccions. El 1404 era sobreposat de la confraria de pintors de Perpinyà.
Es retirà el 1411 per dedicar-se a l’exportació de drap a Sicília, i Bartomeu Capdevila acabà els seus treballs en curs.
(València, 1350 – Valldecrist, Alt Palància, 1417)
Jurista i eclesiàstic. Fou prior general de l’orde cartoixà, germà de sant Vicent Ferrer. Estudià a Lleida i a Perusa i es doctorà en dret civil i eclesiàstic i en teologia a Lleida.
Fou professor de dret canònic a València a partir del 1376; assessor del justícia criminal a València el 1386 i jurat en representació de l’estament dels ciutadans durant el bienni 1387-89.
El 1389 representà la ciutat de València a les corts de Montsó, i, caigut en desgràcia, fou empresonat (1389-96). El 1396 ingressà a la cartoixa de Portaceli, de la qual fou prior (1400). En aquesta època, Benet XIII li encarregà diverses missions diplomàtiques: davant el duc d’Orleans (1400), i a la cort de França (1401).
El 1402 fou elegit prior de la Grande Chartreuse i general de l’orde, i el 1408 Benet XIII l’envià com a legat al concili de Pisa; les seves gestions no foren, però, reeixides. Instal·lat a la cartoixa de Valldecrist, prop de Sogorb, hi celebrà cada any capítol general fins al 1416.
S’ocupà novament de problemes públics: sentència sobre la successió al Maestrat de l’orde de Montesa (1409) i fou compromissari a Casp (1412), on es col·locà, com tot el grup d’incondicionals del papa Luna, a favor de Ferran d’Antequera. El 1416 se sostragué a l’obediència de Benet XIII i s’adherí al concili de Constança.
Escriví obres de tema jurídic valencià (Notae super foris Regni Valentiae) o cartoixà (Tractatus de coeremoniis monachorum cartusiensium), però la seva obra més famosa és la traducció literal en català de la Bíblia. Impresa a València el 1478 i perseguida, posteriorment, per la inquisició, s’ha perdut gairebé totalment.
Antoni Ferrer (València, segle XVII – Sant Joan de la Ribera, València, 1644) Frare franciscà. Gaudí de gran fama per les seves virtuts. És autor d’escrits religiosos.
Antoni Ferrer (Olot, Garrotxa, 1728 – 1823) Religiós. És autor d’algunes obres piadoses. Ensenyà filosofia i teologia a Tortosa.
Antoni Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVIII) Jurisconsult. Escriví diversos treballs de caràcter jurídic.
(Vilallonga ?, Rosselló, segle XIII – França, segle XIII)
Dominicà. El 1252 era prior del convent de Carcassona, i el 1272 i el 1278 ensenyà teologia a París, a la mateixa càtedra en què poc abans ho havia fet Tomàs d’Aquino, de qui rebé una marcada influència.
Participà en una disputa quodlibetal, de la qual es conserva el manuscrit; també es conserven alguns sermons que li han estat atribuïts.
El seu pensament assenyala l’evolució de l’augustinisme cap a l’aristotelisme en la seva forma tomista, la qual acabà essent general dins l’orde dominicà.
(Elx, Baix Vinalopó, 1887 – Alacant, 1952)
Escriptora. És autora de contes i poesies de publicació esparsa i de la novel·la curta La que quería ser monja (1915).
També conreà la música.
(Manacor, Mallorca, 28 agost 1901 – Madrid, 10 abril 1958)
Periodista i escriptor. Col·laborà als diaris “Informaciones” i “ABC” de Madrid. Escriví novel·les, obres teatrals i, sobretot, treballs de propaganda antimarxista i antifrancmaçònica.
Es destaquen Mallorca contra los rojos (1936, amb pròleg del Conde Rossi), sobre la defensa de Portocristo, en la qual participà personalment, contra les forces del capità Alberto Bayo, ¡Masones! Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937) i La masonería al desnudo (1939).
(Palma de Mallorca, 1810 – El Escorial, Madrid, 21 agost 1856)
Pintor. Germà de Lluís i d’Alexandre. Format a San Fernando de Madrid i a Roma, d’on tornà el 1843. Concorregué a diverses exposicions.
Mestre del rei consort Francesc d’Assís, ingressà a l’Academia de San Fernando el 1848, any que també esdevingué pintor de cambra; el 1855 succeí Pérez Villaamil en la càtedra de paisatge de San Fernando.
Es ben conegut com a paisatgista, sobretot per les seves vistes nocturnes.
Fou el pare de Alexandre Ferrant i Fischermans.
(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)
Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.
És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.
Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.
Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.
(Barcelona, 1806 – Madrid, 1917)
Llinatge d’artistes. Iniciada per Lluís Ferrant i Llausàs.
(València, 1848 – Santiago de Compostel·la, Galícia, 1922)
Franciscà. Excel·lí molt com a predicador. Traduí i anotà les obres de sant Bonaventura i d’altres.
Escriví en castellà diversos treballs originals de caràcter religiós.
