(La Lastra, Castella, 1740 – Palma de Mallorca, 1811)
Militar. Ascendit a mariscal pel seu comportament en la invasió del Rosselló i la defensa de Catalunya (1793-94). Fou nomenat capità general de Balears el 1798 i en 1810-11.
Publicà el Manifiesto que presenta a la Europa… (Palma de Mallorca, 1811).
(València, 1865 – Madrid, 1922)
Polític i escriptor. Advocat, membre del partit conservador, ocupà càrrecs municipals a València.
A Madrid treballà a l’Instituto de Reformas Sociales i a la “Revista de Legislación y Jurisprudencia”.
A part unes altres obres tècniques, és autor d’Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral (1909).
(València, 1551 – 1616)
Professor universitari. Catedràtic de poesia a la Universitat de València. El 1589 es traslladà a Roma, on ocupà una càtedra de retòrica, i féu de preceptor del nebot del cardenal Juan de Mendoza.
Novament a València, hi ensenyà oratòria (1594), i el 1603 ocupà la càtedra de retòrica en morir Pere Joan Nunyes.
Va escriure Versos (1585), dedicat a Felip II, una comèdia, diversos tractats de retòrica, elogis i panegírics, Diálogos de prosodia (1587), Orationes Romanae (1603) i un tractat d’ortografia, en castellà (1608).
(València, segle XV – segle XVI)
Cronista i poeta. Fou notari de València. El 1515 concorregué al certamen poètic en honor de Santa Caterina celebrat a València.
Durant la guerra de les Germanies lluità al costat de la noblesa i fou perseguit pels agermanats.
Escriví, com a testimoni, una relació dels fets, a la qual afegí notícies de caràcter general que arriben fins al 1535, relació que fou utilitzada per Rafael Martí de Viciana. Ha estat publicada, mutilada i en castellà, juntament amb una relació de Lluís de Quas i, íntegrament en català, el 1938 i el 1974.
(Àgreda, Castella, segle XVII – València, 1691)
Metge. Estudià i fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València fins al 1687, i representant de la tendència tradicional galenista més tancada.
D’entre les seves obres cal destacar Disputationes medicae selectae (Lió, 1677), Disputatio apologetica de curatione vertiginis per consemsum ventriculi (Lió, 1677) i Disputationes physiologicae antiquorum et neotericorum placita novo acumine experimentes (València, 1680).
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1760 – València, 1796)
Arquitecte. Deixeble de Vicent Gascó i Massot a la Universitat de València. Fou acadèmic de mèrit (1785), tinent director (1791) i professor de matemàtiques (1791-94) de l’Acadèmia de Sant Carles de València. També obtingué els càrrecs de mestre major de la ciutat i del capítol de la seu.
Projectà els banys de l’Hospital General de València, la casa del mestre de la catedral i altres residències particulars, i, encara, la capella del Sagrari de Manises, les esglésies de Benafer, Caudiel i Requena.
Traçà també la catedral d’Eivissa.
(Dénia, Marina Alta, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
Procurador i agermanat. Dirigent principal de la Segona Germania, la revolta pagesa que tingué lloc al País Valencià (1693) provocada per les condicions exorbitants que els senyors exigien als seus repobladors.
Procurador del Ràfol d’Almúnia, al Marquesat, representà legalment els pagesos en les al·legacions que presentaren al virrei de València i al rei Carles II atacant els senyors. El fracàs de la seva gestió i l’empresonament de quaranta-dos persones provocà la formació d’un exèrcit agermanat i el seu nomenament com a síndic (juliol 1693), per tal d’alliberar els presos.
L’exèrcit fou vençut per les forces del lloctinent a Setla de Nunyes, i Garcia condemnat a mort el 16 de gener de 1694. Tanmateix aconseguí fugir, i el 1698 envià encara, infructuosament, tres memorials al rei demanant el perdó, un dels quals constitueix una interessant exposició dels fets per part del protagonista principal.
Sembla que fou el mateix que, amb el nom de Francesc Garcia d’Àvila, desembarcà amb l’esquadra aliada a Altea el 1705 per fer aixecar els llauradors a favor de Carles III prometent-los de nou la supressió de les imposicions senyorials.
Al capdavant d’aquesta força ajudà el comandant general Joan Baptista Basset a prendre Dénia, i el 1708 intervingué, amb èxit, en el setge d’Alacant, defensada per les tropes del bisbe de Cartagena Luis Belluga.
(València, segle XVI)
Teòleg i dominicà. Fou professor de la Universitat de València. És considerat com el monetarista més important de l’escola valenciana.
Publicà un notable Tratado utilísimo y muy general de todos los contratos, cuantos en los negocios humanos se suelen ofrecer (València, 1583; traduït a l’italià l’any 1596). En aquest tractat atorga preeminència a la utilitat com a causa del valor, en contraposició a l’escolàstica tradicional, que la xifrava en el cost. També és remarcable la relació de causalitat que estableix entre quantitat de moneda i preu.
(València, 1740 – Venècia, Itàlia, 1800)
Dramaturg. Jesuïta. Per expulsió del seu orde (1767), residí a Ferrara i a Venècia.
Escriví en italià poemes, elogis fúnebres i drames; entre els darrers destacà Tarquino il Superbo (1782), així com adaptacions d’obres de García de la Huerta Marcella, ossia la innocenza salvata e la calunnia punita (1786), Gonzalo della Riviera… (1786-89) i La zingara (1791-1800).
(Llíria, Camp de Túria, 1944 – )
Polític i escriptor. Estudià ciències polítiques i dret a les universitats de València i Madrid i amplià estudis a la Sorbona, on es doctorà. Durant el curs 1969-70 donà classes sobre teoria de l’estat a la universitat de Madrid.
També fou professor a les universitats de Lovaina, Oxford, Bogotà i Santiago de Xile, on conegué Salvador Allende, de l’equip del qual fou assessor polític mentre Allende detingué la presidència de la República.
Coneixedor i testimoni de l’experiència de la Unidad Popular, ha escrit El estado y los problemas tácticos en el gobierno de Allende (1974). També és autor de Cuba: un enfoque de su sistema político (1967).
