(Poligny, França, 5 febrer 1798 – Perpinyà, 7 agost 1864)
Bisbe de Perpinyà (1854-64). S’orientà cap un conservadorisme creixent.
Com a bisbe fundà convents al Rosselló i publicà pastorals en defensa del papa Pius IX i una Instruction pastorale sur les erreurs du temps présent (1860).
(Xàbia, Marina Alta, 16 maig 1882 – Burjassot, Horta, 12 febrer 1922)
Escriptor i eclesiàstic. Conreà la poesia (fou premiat amb la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat) i el teatre (Embajada de moros y cristianos, 1915).
Confeccionà un Catàleg descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de l’any 1474 fins al 1910 (1911-14).
(València, 26 març 1846 – 21 febrer 1926)
Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Escriví poesia en català i en castellà. Els seus millors poemes són els de caràcter humorístic.
(València, 31 maig 1930 – Madrid, 15 maig 2020)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles. El 1950 ja guanyà una medalla d’or a l’Exposició d’Art Universitari de València. Fou membre del grup Parpalló (1956). El 1957 anà a França, Holanda i Bèlgica.
Després d’una etapa informalista, evolucionà cap a un figurativisme crític, amb el tractament de multituds enfront de forces hostils. Emprà tècniques mixtes, influïdes pel llenguatge televisiu.
La seva exposició a la Marlborough de Londres (1966) fou un pas important vers el seu reconeixement internacional. Hi ha obres seves en museus del món sencer, com el Guggenheim de Nova York o el d’Art Abstracte de Conca.
El 1984 obtingué el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
(València, 1909 – 1988)
Historiador. Formà part d’Acció Cultural Valenciana i col·laborà a “Acció”, “Mirador”, “El Matí”, etc. Doctorat el 1940, fou catedràtic d’institut. Especialitzat en la investigació de la història moderna i contemporània del País Valencià.
Ha publicat Estancia en Valencia del rey don José I (1929), Repertori dels gravats de P.P. Moles (1931), El valencià Jaume Rasquín, governador del Plata al segle XVI (1930), Problemes metodològics de la historiografia valenciana (1939), Antología de Aparici y Guijarro (1940), San Vicente Ferrer en la política de su tiempo (1943), València i el mariscal Suchet (1953), València contra Napoleó (1967) i La junta superior gubernativa del Reino de Valencia en 1823.
Fou membre del Centre de Cultura Valenciana (1932).
(València, 1765 – Filipines, 1827)
Religiós dominicà. Destacà com a predicador. Alguns dels seus sermons foren publicats.
Morí a les Filipines, on fou bisbe de Cebú des del 1825.
(Illes Balears, segle XIV)
Visionari. Seguidor i admirador d’Arnau de Vilanova.
Profetitzà que l’Anticrist vindria el 1360, que s’acabarien els sagraments i que l’Església, a causa de la duresa dels mals cristians, fóra formada només per jueus, sarraïns i infidels convertits.
L’opuscle fou recollit i cremat per la Inquisició (1376), per ordre de Nicolau Eimeric.
(Illes Balears, segle XV – 1533)
Religiós lul·lista. Canonge de la seu de Mallorca. Amb Isabel Sifre fundà el col·legi de la Criança, i fou catedràtic de doctrina lul·liana i després rector de l’Estudi General de Mallorca.
En contacte amb els cercles lul·lians de València i Barcelona, encarregà i finançà l’edició valenciana del Blanquerna, de Ramon Llull (1521).
Fou procurador especial de la causa de Beatriu de Pinós i ambaixador diverses vegades, per qüestions del capítol, davant el rei, i dels jurats, a Barcelona i València el 1520, als quals donà una informació detallada de la situació política en totes dues ciutats a l’inici de les guerres de les Germanies.
(Decize, França, 29 novembre 1890 – Xàbia, Marina Alta, 8 setembre 1980)
Escriptor. Greument ferit a la Primera Guerra Mundial (1915), es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra.
Des del 1922 es convertí en el mestre de la novel·la camperola, amb un enfocament qualificat de naturalisme optimista; també és autor d’un cicle animalístic. Ingressà a l’Académie Française (1946), de la qual fou secretari perpetu (1958-73).
Va morir estant de vacances al País Valencià, i el 2020 les seves restes foren traslladades al Panteó Nacional de París.
