(Perpinyà, vers 1712 – Catalunya ?, 1790)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Joan Baptista Reiner, cap d’una notable família d’impressors de Perpinyà. El 1729, essent tonsurat, rebé un primer benefici a Sant Joan de Perpinyà, seguit d’altres prebendes en 1730, 1771 i 1773.
Deixà inèdita una Chronologia Helenensium episcoporum, molt utilitzada i lloada per Antoni Puiggarí. Fugí durant la Revolució Francesa i morí poc després.
Caseria, a 7 km de la vila.
Nom popular amb què són conegudes les restes d’una factoria de peix (garum) d’època romana, a la platja d’Ifac.
Són una sèrie de dipòsits excavats a la roca, tipus semblants a d’altres restes de la mateixa zona (Xàbia, volts del tossal de Manises, Santa Pola, etc), algunes de les quals sembla que també reberen el mateix nom.
(València, 27 octubre 1896 – Madrid, 16 juny 1989)
Polític i empresari. Advocat (1916), pertangué (1919-25) al cos jurídic militar. Fou el més destacat col·laborador d’Ignasi Villalonga i Villalba, i pertangué a Unió Valencianista.
Fou un dels inspiradors (1918-24) de la línia ideològica de “La Correspondencia de Valencia”, òrgan virtual d’aquest partit, regidor de l’ajuntament de València (1931-33) i síndic; formà part de la comissió pro-estatut i de la minoria valencianista de la corporació municipal. Diputat a corts (1933-36) per Lliga Catalana, presidí el Centre d’Actuació Valencianista (1933) i la Unió Valencianista (1936).
Fundà i dirigí el setmanari “El Camí” (1932-34). Director del Centre de Cultura Valenciana (1932), escriví Concepte doctrinal del valencianisme (1932), les versions de narracions nòrdiques (Contes per a infants) i diverses conferències.
Com a financer, presidí empreses de construccions a Madrid i València i el Banc de València.
(Sant Julià de Lòria, Andorra, 5 desembre 1911 – 2 gener 1996)
Industrial i polític. Conseller general de les valls d’Andorra del 1948 al 1959.
Elegit síndic general el 1960, ho fou fins al 1978, any en que abandonà la política per dedicar-se als negocis familiars: la indústria de tabac Hijos de Julià Reig i la Banca Reig, de la qual fou fundador i president.
(València, 1865 – 1944)
Sociòleg. Advocat, fou deixeble de Rafael Rodríguez de Cepeda i d’Antoni Vicent, i seguidor, després, de la Democràcia Social de Severino Aznar.
A València orientà la Unió Social Cristiana, el periòdic “El Pueblo Obrero” i la Casa dels Obrers, intents de formació d’un sindicalisme catòlic fort.
(Cocentaina, Comtat, 1828 – Burjassot, Horta, 1899)
Escriptor i polític. Germà de Ferran. Advocat, fou lletrat del marquès de Campo, especialment en els seus negocis ferroviaris, fins el 1867.
Col·laborà a “El Fénix”, “Las Bellas Artes” i “El Pensamiento de Valencia” amb articles i poemes.
Fou degà del col·legi d’advocats de València (1874-76 i 1894-99), diputat a corts (1885) i director de la Societat Econòmica d’Amics del País (1872-79 i 1884-86).
(Cocentaina, Comtat, 1832 – València, 1897)
Advocat. Germà de Joan. Fou degà del col·legi d’advocats de València (1882-83), president de l’Ateneu Casino Obrer i de Lo Rat Penat (1883-84).
Fou el pare de Joan Reig i Flores.
(València, 1830 – Madrid, 1901)
Polític. Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica (1874), després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador. Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista.
Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques.
(València, 1859 – 1906)
Escriptor. Fill de Ferran Reig i Garcia. Advocat, col·laborà a “Valencia Ilustrada” i a “Las Provincias”.
Participant dels jocs florals de València des del primer any, hom li premià diversos estudis, com Orígens i vicissituds del Tribunal de les Aigües de València, Armes del segle XIII -fet en col·laboració amb Josep Martínez i Aloy– i una biografia de Martí de Viciana.
