(València, 20 març 1900 – 29 juliol 2013)

Entitat bancària. Fundada pel financer asturià Tartiere amb una finalitat especulativa. El 1927 un grup financer valencià l’adquirí i l’impulsà. Així restà format un nucli valencianista, que, amb d’altres valencians, vertebrà el Banco Central.

Durant els anys 1930 fou el primer de la cambra de compensació valenciana. El 1943 formà part del Consorcio Bancor amb el Banco Central, el Banco de Crédito, el Banco de Zaragoza i el Banc Hispano-Colonial. Desfet quan el primer absorbí aquest darrer. Malgrat que el Banc de València restà com un element del grup del Banco Central, en termes de federació connectà, com ja ho havia fet, amb grans empreses vinculades al País Valencià.

En promulgar-se la llei bancària del 1962, rebé més autonomia dins el grup del Banco Central i obrí moltes sucursals. Aquesta autonomia s’acabà el 1984, a conseqüència d’una situació financera delicada, motivada per inversions del Banc en el sector immobiliari i per la morositat d’alguns clients importants.

El Banco Central, que tenia el 40% de les accions, intervingué directament i substituí el president i el director general per homes de la seva confiança. El 1984 els seus dipòsits eren de 138.054 milions de pessetes.