Antic poble, bastit al llarg de la carretera de Manuel, que forma actualment una conurbació amb el cap del municipi, al qual fou agregat al segle XIX.
Era lloc de moriscs, que perdé el 1609 les 56 famílies que l’habitaven. En féu la repoblació el monestir de Sant Miquel dels Reis, de València (el 1646 tenia 17 veïns).
L’església, dedicada a sant Josep, fou fins el 1835 una vicaria de l’Énova. Hi ha les ruïnes d’un palau dit el castell de Sanç.
(Bétera, Camp de Túria, 1972 – )
Centre sanitari de la diputació provincial de València.
És l’antic Hospital dels Folls, creat el 1409, que fou traslladat el 1866 a l’antic convent de Santa Maria de Jesús de la ciutat de València.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
Veure> Sant Joan Sanata (poble).
(Cortes d’Arenós, Alt Millars)
(ant: de Piedrafita) Poble, al sud del terme, al coll de Piedrahita, a l’interfluvi del Millars i del riu de Vilamalefa.
La seva església (Sant Vicent) depèn de la de Cortes i fou bastida a mitjan segle XIX.
(València, 7 agost 1913 – 30 març 1997)
Prehistoriador. Catedràtic de prehistòria i història antiga de la Universitat de València.
S’especialitzà en el neolític de la península Ibèrica, tema sobre el qual ha publicat diversos treballs: La península hispánica en el mundo neolítico (1948), El neolítico hispánico (1954), La cueva de la Sarsa, Bocairente, Valencia (1950), Origen de la agricultura (1955), Los orígenes de la agricultura valenciana (1964). Ha publicat també diverses memòries d’excavacions i estudis d’etnologia valenciana: Poble, cultura i llengua (1977), Guía para el estudio de la cultura popular (1980).
Fou director, fins el 1983, de l’Institut d’Estudis Ibèrics i d’Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim de la diputació de València.
(Sicília, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1628 a Josep de Montcada-Pollicino-Castagna i Saccano.
Continua en la mateixa família.
Poble, al sud-est de la ciutat, a la plana regada a la dreta del Magre.
Convent de franciscans, situat prop de la vila, a la part de llevant de la població, separat pel riu Ebrón.
Després de mitjan segle XIII hi havia a l’indret una capella, situada sota la cova on segons una tradició totalment imaginària féu penitència Guillem I de Tolosa.
S’hi establí un convent de frares agustinians vers el 1340. Posteriorment, fou convent de carmelitans calçats i de franciscans.
Nom amb què també és conegut el diplomàtic sard Vicenç Bacallar i Sanna (1669-1726).
