Nom donat a la ciutat i a la seva governació (governació de San Felipe) per Felip V de Borbó, després de la conquesta i destrucció de la ciutat per les forces borbòniques el 1707 durant la guerra de Successió.
L’antic nom fou restituït oficialment per decisió de les corts de Cadis del 26 de setembre de 1811.
Llogaret, al límit amb el terme d’Almansa (Múrcia), al centre del pla de La Laguna, conca endorreica d’uns 90 km2 d’extensió, entre el Carroig (est), el puntal d’Arciseco i la serra d’El Mugrón (oest).
Hi havia la llacuna de San Benito (uns 4,5 km2), dessecada a partir del començament del segle XIX. L’Empresa de La Laguna, per a la cura i vigilància del sistema de desguàs, es reuneix a Almansa.
Poble, al sud-est de la ciutat, a la plana regada a l’esquerra del riu Magre.
(Vallespir / Alt Empordà)
Veure> la Muga (riu pirinenc).
(Prats i Sansor, Baixa Cerdanya)
Veure> Sansor (poble).
(Palma de Mallorca, 3 maig 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 18 febrer 1966)
Músic. Deixeble de Enric Granados i de Felip Pedrell. El 1939 s’establí a Mèxic, on va residir fins a la mort, i hi va fer una important tasca docent.
En les seves composicions s’inspirà en la deu melòdica mallorquina. Obres: Danses mallorquines, Cançó trista, Ritual de pagesia, etc.
(València, 25 agost 1881 – Ginebra, Suïssa, 27 octubre 1938)
Polític i advocat. Adscrit al radicalisme, col·laborà primerament a València amb el partit de Blasco i Ibáñez i fou regidor de l’ajuntament valencià (1911 i 1920), diputat provincial i batlle de la ciutat (1920-22). Amb la proclamació de la II República, fou elegit diputat per a les corts constituents i va ocupar la cartera de treball dins el govern presidit per Lerroux (1933).
Pel seu caràcter conciliador fou nomenat president del consell de ministres (abril 1934). Va haver d’enfrontar-se amb els greus problemes provocats per les vagues de pagesos, la detenció dels diputats socialistes, el conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la petició d’autonomia del País Basc.
Combatut per les dretes, que l’acusaven d’incapacitat per reduir els partits d’esquerra, i atacat per aquests per la duresa excessiva amb que havia actuat en la repressió de les vagues, el seu govern fou derrotat l’1 d’octubre, quan la CEDA va retirar-li l’ajut. Formà part del govern presidit per Lerroux, però hagué de dimitir en ésser-li discutides les responsabilitats de la Revolució d’octubre.
El 1936 s’exilià a Suïssa.
(València, 1633 – Madrid, 1700)
Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.
És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.
(València, segle XIV)
Vice-canceller reial. Com a assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, li fou encomanat el procès pel qual Jaume III de Mallorca fou destituït i mort. Intervingué en l’expedició contra Mallorca (1343), però el 1347 es posà en contra de Pere III en passar-se als unionistes valencians, dels quals també fou l’assessor jurídic.
(Sant Llorenç d’Hortons, Alt Penedès)
Veure> Sant Joan Samora (poble).
