Partida costanera, al límit amb el terme de Nules.
Serrulla
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Serreta d’Alcoi, poblat ibèric de la
Poblat i santuari ibèric (santuari ibèric de la Serreta d’Alcoi), en un contrafort de la serra de l’Ull del Moro, a llevant de la ciutat. Han estat parcialment excavats en diverses etapes: Camil Visedo (1921-23), Vicent Pascual (1956) i Miquel Tarradell (1968). Els materials es conserven al Museu d’Alcoi.
El poblat tingué una primera fase (segles V-IV aC), però les restes conservades (cases, carrers) corresponen als segles III-II aC. Fou abandonat pacíficament, segons sembla, durant la primera meitat del segle II aC. Es destaca la troballa de diverses plaques de plom (ploms de la Serreta d’Alcoi) escrites amb llengua ibèrica, les unes amb l’alfabet grec (jònic) i les altres amb l’alfabet ibèric.
El santuari, prop del poblat, a l’extrem de la serra, correspon al tipus de santuari de lloc alt, gairebé sense construccions. És famós pel fet d’haver donat la millor i més abundant col·lecció de terracotes ibèriques, representant sobretot figures femenines (potser la Deessa Mare), però també masculines. Continuà en època romana, després de l’abandó del poblat, fins al segle IV dC.
Els treballs realitzats durant els anys 1980 i 1990 permeteren reevaluar les característiques del jaciment i la seva funció en el poblament ibèric de la zona. Les dades obtingudes indiquen que en el decurs del segle III aC el poblat experimentà un gran creixement, cosa que, juntament amb la presència d’un important santuari, un ús habitual de l’escriptura i una important renovació de les fortificacions, indica que era el nucli més important de l’Alcoià.
Serret i Comín, Nicasi
(València, 13 desembre 1849 – 7 juliol 1880)
Pintor. Féu la carrera d’arquitecte. Fou deixeble de Francesc Domingo i Marquès, a València, i de Domenico Morelli, a Roma.
Obtingué una segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid el 1876 amb el quadre Presó de la darrera reina de Mallorca (adquirit pel govern i dipositat al Senat, Madrid), obra influïda per Emili Sala i E. Rosales.
Serret, el -Baixa Cerdanya-
Despoblat (1.650 m alt), a l’indret de l’actual borda del Serret.
Serret -Pallars Sobirà-
Despoblat de la Ribalera.
Serres, les -Cassà de la Selva-
Veïnat, prop de la vila, a llevant seu.
Serrera, pic de la
Cim (2.914 m alt) del Pirineu axial, a la línia de crestes que separa el Principat del País de Foix, sobre els estanys de Ransol, al nord del pic de l’Estanyó, a l’est del port de Banyells i a l’oest del pic alt de la Cometa, i entre les altes conques de la Valira d’Ordino i la Valira de Soldeu.
És termenal de les dues parròquies.
Serrella, la
(Marina Baixa / Comtat)
Massís muntanyós (1.378 m alt) del sistema Bètic que separa la vall de Seta de la de Guadalest i la Marina, és a dir, les dues comarques.
Els vessants nord-orientals limiten, a més, amb les valls de Pego, sector on neix el riu Gorgos. S’estén en direcció oest-est, i enllaça amb els vessants occidentals de la serra de la Xortà.
La neu sovinteja a l’hivern a la carena que va des de l’Alt (oest), pel pla de la Casa i la Mallada del Llop (1.360 m), fins als Aspres de Famorca (est). El fred i el rost en dificulten la vegetació arbòria, gairebé absent a la totalitat de la serra.
Serred i Mestre, Josep
(València, 1874 – 30 gener 1933)
Llibreter, editor i escriptor. La seva llibreria fou centre de reunió dels joves escriptors valencians al principi del segle XX. Treballà com a actor i fou autor de la revista còmica Tomar el pelo al diablo (1903), estrenada el 1902.
Especial fama tingueren els seus Romances baturros (1899 i 1906) i, sobretot, el seu sermó satíric i bilingüe Sobre la patria celestial (1902), que tingué diverses edicions i fou enregistrat, per ell mateix, en disc.
En els seus darrers anys fou locutor de Ràdio València.
Serratella, la -Plana Baixa-
Partida costanera, a ponent del Grau de Borriana.
