Veïnat, al sud de la vila.
Caseria, al límit amb el terme de Bula d’Amunt, a la dreta de la riera del Bulès.
Poble (1.539 m alt) d’habitació temporal, i centre turístic, a la capçalera de la vall d’Ordino, a la confluència del riu de Rialb i de la riera de Tristaina.
Vora aquesta riera hi havia l’antiga farga del Serrat.
Poble (1.174 m alt), al vessant meridional del Turbó.
Veïnat, a l’oest del poble.
Porta d’ingrés principal de la ciutat, vora el Túria, construïda entre el 1392 i el 1398 per Pere Balaguer sobre la porta de Roteros del recinte musulmà.
És limitada per dues gran torres emmerletades de base hexagonal, compostes de tres plantes, entre la segona i la tercera de les quals corren exteriorment sengles barbacanes defensives. Entre el 1586 i el 1892 serví de presó.
Posteriorment, la restauració dirigida per Josep Aixa deixà al descobert, per la banda posterior, les voltes gòtiques de la segona i tercera plantes i la del damunt de la mateixa porta.
Entre el 1937 i el 1938 acollí una part important de les obres d’art del Museu del Prado de Madrid, evacuades a causa de la guerra civil.
(Saragossa, Aragó, 16 agost 1908 – València, 15 maig 1978)
Metge. Establert a País Valencià des del 1958. Especialitzat en temes sociològics i ecològics, ha pronunciat conferències.
Ha publicat nombrosos articles i els llibres La casa sin tejado (1970), Ruta y patria del Quijote (1872), La sexualidad femenina (1975) i Informe sexual de la mujer española (1978).
(Sueca, Ribera Baixa, 14 octubre 1873 – Madrid, 8 març 1941)
Compositor. Deixeble del seu pare, Emili Serrano i Ruiz, i de Salvador Giner. L’any 1900 anà a Madrid i hi estrenà nombroses sarsueles, algunes de molt populars.
També és autor del Himno a Valencia (1909) i de Valencia canta (1923).
(Castalla, Alcoià, 7 novembre 1715 – Bolonya, Itàlia, 1 febrer 1784)
Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús (1730) i fou catedràtic de teologia al col·legi de l’orde, a Gandia. Expulsats els jesuïtes (1767), residí successivament a Sardenya, Roma, Ferrara i Bolonya.
Publicà obres en llatí i castellà, com Mercurio sacro y poético, De foedere eloquentiae et sapientiae sacrae et profanae (1744), De sacra criticae… (1746), De prima academiae Valentinae gloria (1747), Viaje del Parnaso (1748), Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebra el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de san Vicente Ferrer, apóstol de Europa (1762).
Tingué relació amb el grup humanista de Gregori Maians i fou cronista de València. A Itàlia gaudí d’una certa fama per les seves polèmiques contra Girolamo Tiraboschi i Clementino Vanneti, en defensa dels poetes hispano-llatins (Marcial, Sèneca, Lucà).
(Algesires, Andalusia, 1851 – València, 17 febrer 1908)
Erudit i bibliòfil. Delegat regi d’ensenyament primari, era membre de diverses entitats, com ara l’Acadèmia de Sant Carles i Lo Rat Penat. Va escriure en diversos periòdics i reuní una biblioteca molt important (12.000 volums i diversos documents), que llegà a l’ajuntament valencià.
Entre els seus treballs excel·leix Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868 (1898).
