Arxiu d'etiquetes: Grècia (bio)

Lloria -varis/es bio-

1 Resposta
  1. Beatriu de Lloria *  Veure> Beatriu de Xèrica i de Lloria  (dama valenciana del segle XIV).
  2. Isabel de Lloria  (Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)  Filla de Nicolau de Lloria (4). Fou muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n’anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392.
  3. Joan de Lloria  (Grècia, segle XIV)  Noble de la Grècia catalana. Germà i col·laborador del mariscal Roger de Lloria. fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills: Roger (7) i Nicolau de Lloria (4).
  4. Nicolau de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Noble de la Grècia catalana. Fill de Joan (3) i germà de Roger (7). Cooperà a l’establiment de la sobirania de Pere III el Cerimoniós sobre els estats grecs. Ha deixat poques notícies. Fou el pare d’Isabel de Lloria (2).
  5. Perelló de Lloria  (Itàlia, segle XIII – Grècia, segle XIV)  Possible fill de l’almirall Roger de Lloria. Ha estat dit que eren fills seus Antoni i Roger de Lloria (6).
  6. Roger de Lloria  (Itàlia, segle XIV – Grècia, segle XIV)  (dit Il Puntignano)  Noble. Era un italià traslladat a Grècia. Potser era fill de Perelló de Lloria (5) i germà d’Antoni de Lloria. Pere III el Cerimoniós li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres.
  7. Roger de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Senyor de la Grècia catalana. Fill de Joan de Lloria (3), nebot del mariscal Roger de Lloria i germà de Nicolau (4).
  8. Saurina de Lloria  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Probablement néta de l’almirall Roger de Lloria. Es casà amb el cavaller Guillem de Sant Vicenç.

Frederic d’Aragó i de Verona, Jaume

5 Respostes

(Grècia, segle XIV – 1365)

Tercer comte de Salona (1355-65), senyor de Loidoriki, Veteranitza i Egina (vers 1355?-59), que cedí al seu germà Bonifaci, vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1356-59).

Segon fill d’Alfons Frederic d’Aragó i de Marula de Verona, recaigué en ell l’herència del seu germà primogènit Pere.

Durant el seu vicariat sufocà la rebel·lió d’Ermengol de Novelles, al qual reconquerí per les armes el castell de Siderocàstron. Participà en la lluita contra els abusos del lloctinent del nou vicari general, Pere de Pou, el qual s’apoderà del comtat de Salona (1361-62).

Fonts, Guillem de

Deixa un comentari

(Illes Balears ?, segle XIII – Morea ?, Grècia, segle XIV)

Cavaller. El 1315 acompanyà Ferran de Mallorca a l’expedició a la Morea.

Combaté probablement a la victoriosa batalla de Clarença i a la desastrosa de la Manolada, on moriria l’infant mallorquí.

En aquest segon encontre consta el seu comandament sobre un esquadró i era un dels quatre homes que, fins al darrer moment, protegiren Ferran.

Caupena -llinatge-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)

Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.

El més antic fou Aliot (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV )  Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:

Antoni (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV)  Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:

Aliot (II) de Caupena  (Grècia, 1418 – 1440)  Tingué un fill il·legítim:

Antoni (II) de Caupena  (Grècia, segle XV – 1451)  Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:

Arnau Guillem de Caupena  (Grècia, segle XV – 1460)  Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:

Aliot (III) de Caupena  (Grècia, segle XV)  Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.

Lloria, Joan de -senyor Estir-

2 Respostes

(Grècia, segle XIV – després 1381)

Senyor d’Estir. Fill del vicari general d’Atenes i Neopàtria Roger de Lloria. Per la pau estipulada amb els invasors francesos, fou promès a Maria, filla de Guiu d’Enghien, però el matrimoni no s’efectuà.

Ajudà Lluís Frederic d’Aragó per tal de procurar l’obediència dels ducats a Pere III de Catalunya. Detingut per Lluis d’Enghien, comte de Conversano, a l’Argòlida, en una nova campanya francesa (1378), era encara presoner el 1381.

Era germana seva, Francesca de Lloria  (Grècia, segle XIV)  la qual administrà la senyoria d’Estir. Fou muller de Tomàs de Pou.

Frederic d’Aragó, Lluís

7 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia ?, 1382)

Quart comte de Salona (1365-82) i de Citó i senyor d’Egina (1380-82). Fill de Jaume Frederic d’Aragó. Defensà el seu comtat contra invasions estrangeres.

Fet vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1375), impedí l’anarquia a la mort de Frederic III de Sicília i oferí la sobirania d’aquells ducats al rei català Pere III el Cerimoniós, el qual l’acceptà i confirmà la vicaria a Lluís (1379-80).

Es casà amb Helena Cantacuzé, i foren pares de:

Maria Frederic d’Aragó  (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV)  Senyora d’Egina, com a successora del seu pare. El 1394 fou ocupat el comtat per Baiazet I, que la tancà al seu harem després de fer-la muller seva.

Frederic d’Aragó i de Verona, Bonifaci

8 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia, 1376)

Senyor d’Egina (1359-76), de Piada i de la baronia de Carist (1338-65) a Negrepont. Tercer fill d’Alfons Frederic d’Aragó i de Marulla de Verona. S’educà a Sicília, on lluità a favor del partit català en les lluites contra el bàndol sicilià.

Governador de Patti, esclatà contra ell una rebel·lió (1355), en la qual perdé el càrrec i el castell de Tíndari, i fugí a Catània, on els seus adversaris el feren presoner (1356). Exercí el càrrec de canceller de Sicília (1354).

Posat en llibertat, però desposseït dels béns a Sicília, es traslladà a Grècia. El seu germà Jaume li cedí Egina; l’any 1365 vengué el castell de Carist a la república de Venècia.

En l’anarquia que subseguí la mort del vicari dels ducats d’Atenes i Neopàtria es féu càrrec del govern, juntament amb el seu nebot Lluís Frederic d’Aragó (1374). La rivalitat entre ambdós fou resolta a favor del segon, nomenat oficialment vicari general (1375).

El seu fill i successor fou Pere Frederic d’Aragó.

Frederic d’Aragó -llinatge-

2 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIII – Itàlia ?, segle XIV) 

Família noble. Sorgida, per filiació il·legítima, de la casa reial de Sicília i branca del casal de Barcelona.

Fou iniciada per Alfons Frederic d’Aragó (Sicília, Itàlia, 1294 – Grècia, 1338)  Primer comte de Salona. Fill bastard de Frederic II de Sicília. Criat a la cort de Jaume II de Catalunya, fou nomenat vicari del duc d’Atenes (1317-30).

Casat amb Marulla, filla de Bonifaci de Verona (morta el 1326), obtingué per dot la senyoria d’una part de Negropont i d’Egina (1317-38). Tractà una treva entre Venècia i els catalans (1319).

Conquerí diversos llocs de Tessàlia i formà el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes i dependent de Sicília. Governà de fet la Grècia catalana en el període més brillant. Fou investit comte de Malta i Gozzo (1330).

Fou el pare de Bonifaci, Jaume, Guillem, Joan, Pere i Simona Frederic d’Aragó i de Verona.

Francesc -varis bio-

3 Respostes

Francesc  (Catalunya, segle XIV)  Poeta. Se’n conserva una dansa al Cançoneret de Ripoll. És de caràcter amorós i una mica abstrusa de conceptes.

Francesc  (Grècia, segle XIV)  Prelat i religiós franciscà. Fou arquebisbe de Neopàtria (1369-76) i, a diferència dels seus predecessors, hi residí. El 1372 actuà en nom del papa Gregori XI prop del rei Lluís d’Hongria, per demanar-li ajut contra l’amenaça turca que pesava sobre Grècia. L’arquebisbe havia convençut el pontífex de la necessitat de promoure en aquelles terres una aliança general dels prínceps cristians.

Francesc  (Barcelona, segle XV)  Cronista de qui hom no coneix res més que la seva obra Llibre de les nobleses dels reis. Potser fou un eclesiàstic relacionat amb la seu de Barcelona.

Francesc, Miquel  (Catalunya, segle XVIII)  Filòsof tomista i dominicà. Mantingué fermament la tradició filosòfica del seu orde. Atacà la física moderna, en un intent d’evitar-ne la introducció a Catalunya. És autor de Philosophia scholastica quattuor partibus (Barcelona, 1762).

Flor, Rogeró de

Deixa un comentari

(Constantinoble, Turquia, 1305 – Grècia ?, segle XIV)

Fill de Roger de Flor i de la princesa Maria de Bulgària. nascut poc després de l’assassinat del seu pare. Falten notícies sobre la seva persona.

El 1325, escrivint la seva Crònica, Ramon Muntaner en parlava i el sabia viu.