(Torredembarra, Tarragonès, segle XVI – Barcelona, segle XX)
Família industrial i patrícia d’origen pagès, iniciada per:
Gabriel Güell (Catalunya, segle XVI) Industrial. El 1558 habitava a Torredembarra (Tarragonès). El seu nét-cinquè fou Pau Güell i Roig.
(Torredembarra, Tarragonès, 20 setembre 1769 – 29 juny 1837)
Industrial. Nét cinquè de Gabriel Güell.
Passà a l’illa de Santo Domingo, on obrí un negoci i es féu ric. Les revoltes a l’illa l’arruïnaren i tornà a Catalunya.
Fou el pare de Joan Güell i Ferrer.
(Torredembarra, Tarragonès, segle XIX – Barcelona, 1855/60)
Comerciant de colonials. Durant el Trienni Liberal participà en una junta administrativa de cabals públics.
Juntament amb els fundadors del Banc de Barcelona intentà d’aturar la crisi d’aquest banc el 1848 retirant-hi paper i posant-hi argent. Participà com a associat en nombroses empreses mercantils.
Els seus fills Eduard i Marià foren fabricants i participaren en diverses societats comercials.
Poble i antiga quadra, prop de la costa, damunt un petit tossal, al voltant de l’església parroquial de Sant Joan i de l’antic castell de Clarà, que originàriament era dins el terme de Tamarit; fou atorgada carta de franquesa per als habitants del seu terme el 1057.
L’antiga torre de Clarà, esmentada el segle XIII dins la seva jurisdicció, donà lloc, probablement, a la nova població de Torredembarra.
(Torredembarra, Tarragonès, 15 octubre 1823 – Barcelona, 8 juliol 1901)
Periodista i escriptor. El 1841 es traslladà a Barcelona i començà a introduir-se en els cercles literaris de la ciutat. Va publicar diverses col·laboracions científiques en diferents revistes, com “El Genio” i “La Discusión”, aquesta última dirigida per Pau Piferrer, el qual el protegí i l’introduí al “Diario de Barcelona” (1847). Mentrestant, s’havia llicenciat en filosofia i lletres.
A ell es deu el canvi esdevingut en aquell diari, que, de mitjà merament informatiu, es convertí en un òrgan polític de línia moderada. En fou director des de l’any 1865, i com a tal va consolidar el matís marcadament conservador que li havia conferit Antoni Brusi i que el féu adherir, successivament, al partit moderat, a la unió liberal i, amb la Restauració, al partit conservador de Cánovas.
Fou un dels definidors del regionalisme de dreta i un dels orientadors de la burgesia catalana.
Entre els seus escrits sobresurten La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876), l’article a la mort del bisbe Urquinaona (1883) i l’obra El oasis: viaje al país de los fueros. (Provincias Vascongadas y Navarra) (1878). Davant el fenomen creixent del catalanisme, va escriure El Regionalismo (1866), exposició del seu pensament sobre el problema català.
La seva muller fou la poetessa Amàlia Fenollosa i Peris.
(Torredembarra, Tarragonès, 3 març 1800 – Barcelona, 29 novembre 1872)
Fabricant i economista. A 9 anys, el seu pare, Pau Güell i Roig, indià instal·lat a Santo Domingo, se l’endugué cap a Amèrica. Tornà a Barcelona per cursar els estudis de pilot a l’Escola Nàutica.
A 21 anys fundà a l’Havana la seva primera casa comercial, i a 30 ja s’havia convertit en un dels homes més influents de Cuba. El 1833, després de visitar els EUA, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia, tornà a Catalunya amb una fortuna considerable. A partir d’aquest moment desenvolupà molta activitat en múltiples direccions.
En el terreny industrial va crear fàbriques de maquinària tèxtil (La Barcelonesa, 1869), de panes (el Vapor Vell, a Sants), metal·lúrgiques (soci fundador de La Maquinista Terrestre i Marítima, 1855), etc. Va dedicar part de la seva fortuna al conreu de terres lleidatanes (1860).
Com a periodista dirigí o col·laborà a “El Bien Público” (fundat el 1849), “Diario de Barcelona”, “La Correspondencia de Madrid”, etc. S’adherí al partit de la Unió Liberal i fou diputat per Barcelona; com a diputat representà a Madrid els interessos de la burgesia catalana. Fou l’impulsor d’institucions tant importants com l’Institut Industrial de Catalunya (1849) i, juntament amb Pere Bosch i Labrús, del Foment de la Producció Nacional (1868).
El seu pensament, contingut en articles i opuscles, no gaire depurat formalment, es basa en el testimoni dels fets. Fou el més brillant dirigent i defensor dels interessos proteccionistes dels industrials catalans de la seva època. Va escriure un bon nombre d’opuscles econòmics, com Sobre industria (1841), Cereales (1856), Examen de la crisis actual (1866) i La Hacienda de España dirigida por los librecambistas (1869).
(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)
Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).
Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.
Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.
Dades dels Països Catalans 