Veure> comte d’Aranda (militar i estadista aragonès, 1719-98).
(Catalunya-Aragó, octubre 1283)
Privilegi concedit per Pere II el Gran a les corts de Saragossa (1283-84), pressionat per la Unió Aragonesa.
Consta de 31 articles, en els quals, a més de confirmar els privilegis d’Aragó, Terol, Ribagorça i València, el rei concedí de convocar corts als aragonesos cada any, no declarar la guerra sense escoltar el seu consell, en el qual haurien de participar també els ciutadans, i que el justícia d’Aragó intervingués en tots els plets que arribessin a la cort, mesures encaminades a retallar l’autoritat reial per mitjà de les corts, el consell reial i la figura del justícia.
Altres articles contenien privilegis judicials, jurisdiccionals, militars i econòmics i fiscals.
(Aragó, 28 desembre 1288 – 14 octubre 1348)
Conjunt de concessions atorgades per Alfons II el Franc, forçat per la Unió d’Aragó, afavorida per la coincidència de la revolta amb un estat de guerra a gairebé totes les fronteres dels seus regnes.
Segons el privilegi -de fet, dos privilegis-, el rei no podria procedir contra cap noble d’Aragó, València i Ribagorça ni contra els ciutadans de Saragossa sense sentència prèvia del justícia d’Aragó i el consentiment de les corts, ni contra els altres súbdits d’Aragó i Ribagorça sense sentència dels justícies locals; en el cas d’inobservança, el rei perdria els 16 castells que lliurava com a garantia als unionistes, els quals podrien llavors negar-li l’obediència i elegir un altre rei.
A més, hauria de reunir corts cada any per als aragonesos a Saragossa, on serien nomenats els consellers que hauria de consultar en tots els afers relatius a Aragó, València i Ribagorça.
Ambdós privilegis miraven, doncs, de limitar l’autoritat reial i de contrapesar la influència decisiva de Catalunya dins la Corona amb la incorporació de Ribagorça a Aragó, que fou aconseguida el 1300, i amb el control polític, o almenys institucional, del Regne de València.
No havent estat atorgats de conformitat amb totes les corts del regne, ni Jaume II el Just ni Alfons III el Benigne no els confirmaren.
Amb Pere III el Cerimoniós el conflicte desembocà en la guerra de la Unió, amb el resultat de la revocació dels privilegis el 14 d’octubre de 1348.
(Aragó, segle XVII – )
Títol senyorial concedit el 1658 a Ramon Despuig i de Rocabertí, sobre el seu feu de Monterillo, dit des d’aleshores de Montenegro.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1795 al seu besnét i quart titular Joan Despuig i Dameto.
(Aragó)
Antic castell del municipi de Mediano (Sobrarb), aturonat a l’esquerra del Cinca, a la confluència amb el barranc de la Usia, dins el territori de la Fova de Terrantona, que formà part de l’antic comtat de Ribagorça i del Principat de Catalunya fins al començament del segle XIX.
Era centre de la senyoria de Montclús. La capella del castell esdevingué santuari de la Mare de Déu de Montclús.
Aigua avall, a l’entrada del congost d’Entremont, hi ha l’antic pont de Montclús, d’un arc a gran altitud damunt el Cinca, on fou assassinat el 1045 el comte Gonçal I de Ribagorça.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Dama. Era filla de Ferran Dias. El 1279 es casà amb Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran. El seu marit rebé del rei, el mateix any, la senyoria de Sogorb i altres terres.
La seva única filla, Constança de Sogorb, es casà amb un dels més poderosos nobles d’Aragó, Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc de Luna.
(Borja, Aragó, 1442 – Saragossa, 13 agost 1517)
Secretari de Joan II el Sense Fe i protonotari de Ferran II el Catòlic. Senyor de diversos dominis a Aragó i, al Regne de València, d’Elda i de Petrer. Lluità a la batalla de Rubinat (1462), al costat de Joan II, aquest el féu secretari (1462-79), càrrec confirmat per Ferran el Catòlic (1479).
Fou empresonat (1479), per unes denúncies, al castell de Xàtiva i li confiscaren els béns, encara que després fou absolt. Redactà i signà en nom del monarca les capitulacions de Santa Fe (1492) amb Cristòfor Colom.
Representà Ferran II a les deliberacions de Narbona (1492), que desembocaren en el retorn del Rosselló a la corona catalano-aragonesa, i prengué possessió de Perpinyà (1493) en nom del rei.
Aportà part del préstec que diversos senyors i mercaders catalans feren (1493-94) a Isabel de Castella.
(Ribagorça, segle XII – després 1180)
Noble. Amb el seu parent Pere de Benavent i els llinatges de Tamarit i de Fons era el principal representant de la part pròpiament catalana de la noblesa d’Aragó del seu temps.
Fou un dels signants dels convenis de pau i treva acordats en 1164 a Saragossa, sota la presidència del rei infant Alfons I el Cast. Actuà com a promotor de les primeres campanyes contra territoris valencians.
El 1174, a Saragossa, assistí al casament d’Alfons I amb Sança de Castella.
Era senyor de Biel. Apareix documentat encara el 1180.
(Aragó)
Jurisdicció de l’església catòlica. El 1995 li foren assignades les parròquies de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental i el Cinca Mitjà -pertanyents fins aleshores al bisbat de Lleida– i adoptà la denominació Barbastre-Montsó.
Els traspàs de les altres parròquies aragoneses (de la Llitera i el Baix Cinca) es dugué a terme el 1998.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XII – 1239/40) Noble. Majordom d’Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I el Conqueridor durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l’aconsellà d’emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XIII – Messina, Itàlia, 1301) Noble i majordom reial. Nét de l’anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II el Just lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d’Anagni (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II de Sicília, germà de Jaume II.
Dades dels Països Catalans 