(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)

“el Prudent”  Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.

En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.

Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.

El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.

En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).

Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.

Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.

Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.