(Viella / Canejan, Vall d’Aran)
Alineació muntanyosa que separa la vall de Toran de la de Varradòs, a llevant del Montlude.
Culmina al tuc de Goarbes (2.356 m alt), que domina pel nord l’estany de Goarbes, a la capçalera de la coma de Goarbes.
(Catalunya, 1960)
Diccionari. Recull els mots llatins i romànics documentats en fonts catalanes dels segles IX, X i XI, amb llur etimologia, significació, referències documentals i derivats en el català actual.
Es publicà en fascicles i el dirigí el filòleg Joan Bastardas i Parera.
(Catalunya, 1906 – 1921)
Conjunt d’articles d’Eugeni d’Ors publicats diàriament, amb el pseudònim de Xènius a “La Veu de Catalunya” i després a “El Día Gráfico” entre el 1906 i el 1921.
L’autor hi analitzava diferents temes relacionats amb la política i la cultura des del seu ideari noucentista.
Les glosses van ésser seguides per una àmplia audiència i van exercir, en el seu conjunt, una gran influència en la intel·lectualitat catalana de començament del segle XX.
Poble, a la coma de Burg, a la confluència dels barrancs de Farrera (o riu de la Glorieta) i de Burg.
L’església (Sant Quirc) depèn de la de Montesclado, poble amb el qual formà un municipi el segle XIX.
(Alt Camp / Tarragonès)
(o riu de la Glorieta) Riu, afluent dretà del Francolí, que neix a la muntanyes de Prades, sota els Motllats, dins el terme de Mont-ral.
Travessa el terme d’Alcover, on s’obre a la plana, separa els del Rourell i Vilallonga (Tarragonès) i desguassa al del Morell.
Hom n’havia aprofitat l’aigua, després d’establir un seguit de molins, per a la producció elèctrica, en petites centrals, i després per a establir, amb comunitats de regants, llenques de regadiu.
(Passanant i Belltall, Conca de Barberà)
Poble, situat al sud del cap del municipi. De l’església parroquial (Santa Maria) depenen les de la Sala de Comalats i el Fonoll.
Pertangué als Cervera; el 1266 Marquesa de Cervera donà als hospitalers el castell de Glorieta; i el 1380 l’orde adquirí la jurisdicció civil i criminal; fou de la comanda de l’Espluga.
(Barcelona, 1691 – 1762)
Fabricant d’indianes. Comerciant matriculat i ciutadà honrat (1748), fou introductor del cotó americà (1752). A la fàbrica, el 1745 treballaven 452 obrers.
El 1755 gestionà amb èxit, amb el seu sogre Ramon Picó i amb Bernat Marín, l’establiment d’una companyia de comerç amb Amèrica, de la qual fou un dels primers directors.
El seu fill fou Josep Glòria i Picó (Barcelona, 1723 – 1772) Ciutadà honrat. Fou també comerciant i un dels fundadors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona.
(Catalunya, segle XV)
Poema de Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill. De 1.544 versos de diverses mesures i precedit d’un pròleg en recargolada prosa.
És dividit en parts anomenades dantescament Comèdies, i essencialment és un infern d’enamorats amb tramat mitològic i amb recòndites al·lusions que avui semblen enigmàtiques.
En tot el poema hi ha una evident influència d’allò més extern de la Commedia de Dant i de diverses obres de Petrarca i de Boccaccio, a més de literals imitacions de versos d’Ausiàs Marc.
Aquest lleuger i superficial renaixentisme inclou una curiosa barreja d’esments més o menys detallats de grans enamorats, com ara personatges de la mitologia, Tristany i Isolda, Lancelot, Jaufré Rudel, Alain Chartier, el gallec Macias, el portuguès João Lourenço de Cunha, herois de narracions de Boccaccio i d’El siervo libre de amor de Rodríguez del Padrón, i figures històriques, com segurament Frederic, comte de Luna, fill bastard de Martí I de Sicília, i Violant Lluïsa de Mur.
Fou publicada per H. C. Heaton el 1916 a Nova York.
(França, 1677 – 1754)
Militar való. Estigué al servei de Felip V de Borbó des del 1703. Prengué part en la guerra de Successió i arribà a tinent general el 1711.
Governador de Tortosa des del 1711, fou capità general de Castella (1727) i de Catalunya (1735 i 1738).
(Osona)
Nom atorgat el 1937 per al municipi de les Masies de Voltregà.
Dades dels Països Catalans 