(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)

“el Cerimoniós”  (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.

L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).

Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).

L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.

A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).

A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.

Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.