Comarca de Catalunya: 701,69 km², 132.598 hab (2016), densitat: 188,97 h/km², capital: la Bisbal d’Empordà

Consta de 36 municipis: Albons – Begur – Bellcaire d’Empordà – la Bisbal d’Empordà – Calonge – Castell-Platja d’Aro – Colomers – Corçà – Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura – Foixà – Fontanilles – Forallac – Garrigoles – Gualta – Jafre – Mont-ras – Palafrugell – Palamós – Palau-sator – Pals – Parlavà – la Pera – Regencós – Rupià – Sant Feliu de Guíxols – Santa Cristina d’Aro – Serra de Daró – la Tallada d’Empordà – Torrent – Torroella de Montgrí – Ullà – Ullastret – Ultramort – Vall-llobrega – Verges – Vilopriu

GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les dues comarques en què es divideix l’Empordà, anomenada popularment l’Empordanet. Limita al nord amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i al sud i a l’est la tanca la mar Mediterrània. La comarca està constituïda per dos sectors separats per la part oriental del massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur. El sector septentrional de la comarca es correspon bàsicament amb la depressió de l’Empordà, formada per la conca baixa del Ter i la del Daró, els cursos principals d’aquest territori, amb una zona d’aiguamolls salins, aprofitats antigament com a arrossars, i de fondals a l’interior.

El massís del Montgrí, emergint enmig de la plana, i la serra de Valldevià, a ponent, constitueixen el límit nord de la depressió, que enllaça amb la badia de Palamós pel corredor de Palafrugell. Més al sud de les Gavarres, que en aquest tram es prolonguen fins al mar i donen una costa aspra i retallada, la vall d’Aro enllaça la depressió de la Selva amb el port de Sant Feliu de Guíxols.

La temperatura és suau a l’hivern (11º de mitjana) i relativament fresca a l’estiu (24º) i les pluges se situen entre els 500 i 700 mm; l’estació més plujosa és la tardor. Els vents més característics són la tramuntana, que bufa a l’hivern a la plana, el garbí, a l’estiu, i el llevant, que és vent de primavera. Pel que fa a la vegetació, predominen les sureres sobre sòls silicis i damunt els calcaris l’alzinar, substituït en moltes zones pel pi blanc i la garriga.

POBLACIÓ – Tot i que la població de la comarca ha crescut gairebé un 10% el decenni 1981-91, el contrast entre la densitat de població del litoral, on es concentren les viles industrials i turístiques (Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), i la de la plana i la muntanya és molt acusat. El nombre d’habitants de la capital, la Bisbal d’Empordà (7.778 hab), a l’interior, és sensiblement inferior al dels principals nuclis que es beneficien de la seva situació costanera o a la vora del mar: Palafrugell (17.343 hab), Sant Feliu de Guíxols (16.088 hab) i Palamós (13.258 hab).

ECONOMIA – L’agricultura continua essent important a la comarca, amb un clar predomini dels cereals i farratges i en ramaderia sobresurt el porcí; la pesca es concentra a Palamós i en segon lloc a Sant Feliu, ports que també tenen una important activitat comercial. L’activitat secundària més important és la construcció, seguida per la indústria del suro, la fusta i els mobles. Una gran part de la població activa (55%) es dedica al sector terciari, per raó de l’increment espectacular del turisme a la costa (Costa Brava) a partir dels anys 1950, que ha revitalitzat de manera excepcional els antics nuclis mariners (Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Begur, Calonge de Mar, Llafranc, Tamariu, l’Estartit) i n’ha afavorit la creació de nous (Platja d’Aro).

HISTÒRIA – El Baix Empordà pertany a la regió natural i històrica de l’Empordà i per tant participa de la història comuna de la zona. Densament poblat en època prehistòrica, en són bons exemples els jaciments paleolítics del cau del Duc, al massís del Montgrí, els sepulcres de fossa de la Bisbal i Sant Feliu, o les restes de la cultura megalítica, com el dolmen de la Cova d’En Daina de Romanyà. D’excepcional importància és el poblat ibèric d’Ullastret, fortament murallat, i que assolí la màxima esplendor pel volts dels segles V i IV aC, en contacte amb els grecs d’Empúries.

De poblament dispers en època romana, les invasions dels bàrbars empobriren l’Empordà i en reduïren els nuclis urbans. Des de principi del segle IX, expulsats ja els musulmans, el Baix Empordà fou incorporat a l’imperi carolingi i repartit entre el comtat d’Empúries (sector del Ter) i el de Girona i posteriorment el de Besalú (la zona costanera).

La riquesa de monuments medievals és notable, a més de la gran quantitat de castells que senyoregen la regió (Montgrí, Vulpellac, Peratallada, Calonge, la Bisbal, etc), abunden les poblacions emmurallades (Pals, Sant Feliu, Begur, Cruïlles, Peratallada, Palau-sator, etc) i abundants mostres d’arquitectura religiosa, com les 53 esglésies romàniques catalogades.

Del segle XIV al XVII formà part de la vegueria de Girona i, després del Decret de Nova Planta, del corregiment del mateix nom. La divisió territorial de 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro, lligats tradicionalment a la Selva.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Institut d’Estudis