(Nàpols, Itàlia, gener 1299 – Barcelona, 24 gener 1336)

“el Benigne”  Rei de Catalunya (1327-36). Alfons IV d’Aragó i II de València. Segon fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d’Entença, neboda d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos.

En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El nou rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d’una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV.

Malgrat haver proclamat en l’estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalano-aragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l’infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l’oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332).

Alguns abusos en l’administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d’arribar a un acord de pau amb Gènova (1336).

A la seva mort fou nomenat rei el seu primogènit Pere III el Cerimoniós.