(País Valencià, vers 670 – vers 743)
Personatge visigot. Va signar (713) amb Abd al-Aziz, fill de Musa, una capitulació o pacte amistós (ahd) pel qual es mantenia políticament autònom en la regió que governava, situada entre les actuals Múrcia i Alacant.
(País Valencià, segle VIII – 779 ?)
Noble visigot. A la mort (743) del famós duc Teodomir, la població autòctona elegí aleshores Atanagild com a nou senyor de l’estat de Tudmir, que tenia per capital Oriola i s’estenia de més enllà de Llorca (Múrcia) fins una mica al nord d’Alacant i Villena.
Als començos de la seva governació, el califa Hixam ratificà el caràcter autonòmic del petit estat cristià. Aquest patí aviat les vicissituds de la lluita entre berebers i sirians. Molts dels darrers s’instal·laren al territori i en prepararen la islamització. Atanagild prengué partit pels abbassides contra els omeies (777).
Aquests darrers envaïren l’estat en 779 i venceren totalment Atanagild, del qual manquen notícies des d’aquesta data. La seva desfeta marcà el final de l’existència autonòmica del Tudmir, que pocs anys després apareixia totalment incorporat a l’administració sarraïna.
Denominació genèrica que s’atribueix a unes excavacions urbanes de la ciutat. Iniciades el 1985 i ubicades al centre de la ciutat, junt a la seu. Aquest conjunt arqueològic mostra l’evolució del nucli urbà de la ciutat, des de la seva fundació romana fins a l’ocupació islàmica.
Cal destacar-hi una columnata del període imperial romà i un fragment de la Via Augusta, així com restes de la cúria. De l’època visigòtica s’han trobat restes d’una església, i de l’època islàmica, restes d’una àrea funerària, o rawda, i àmbits domèstics, entre d’altres.
Té una superfície de 2.500 m2.
(Catalunya, segle VIII – segle IX)
Antic comtat de la Marca Hispànica. Creat per Ludovic Pius amb els territoris conquerits de Vic, Cardona i Casserres.
Guifré I el Pelós (segle IX) el repoblà i integrà als comtats de Barcelona.
(Àfrica ?, 245 aC – Itàlia, 207 aC)
Cap cartaginès. Germà d’Anníbal. En marxar aquest cap a Itàlia, romangué a Hispània amb el comandament de les tropes cartagineses (218 aC).
Fou derrotat a la batalla naval de l’Ebre (217 aC) per G. Corneli Escipió.
(França, segle VIII – Narbona ?, França, 720 ?)
Rei visigot (713-720). Successor d’Àkhila en el govern de la Septimània i la Tarraconense.
Després de l’ocupació per al-Hurr de València, Aragó i gran part de Catalunya (717-718), hagué de retirar-se a la Septimània, però l’ocupació del Rosselló i de Narbona per al-Samh, successor d’al-Hurr (720), posà fi al seu regnat i, probablement, li ocasionà la mort en combat.
(Catalunya ?, segle VIII – Lió, França, 840)
Visigot. S’establí com a monjo a l’Empordà; després fundà, amb l’abat Àtala, el monestir de Sant Policarp del Rasès. L’arquebisbe Leidrat de Lió se l’endugué a la seva seu, d’on fou auxiliar des del 813 i arquebisbe des del 816.
Barrejat a la política de Lluís el Pietós i els seus fills, fou deposat per l’emperador (835-838). També intervingué per escrit en les lluites doctrinals contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, contra la iconoclàstia a favor de l’eucaristia.
(Hispània ? , segle VI – Merida, Extremadura, vers 554)
Rei visigot (549-554). Elegit pels nobles a Barcelona.
Una revolta de la Bètica l’obligà a transferir la capital a Mèrida. La facció contrincant elegí rei Atanagild (551), que demanà l’auxili de Justinià. Aquest envià el patrici Liberi, que obligà Àgila a retornar a Mèrida, on els propis guerrers l’assassinaren.
(Vic, Osona)
Nom que prengué l’antiga ciutat d’Ausa, a la baixa època romana i a la visigòtica, quan fou centre de la primitiva diòcesi d’Osona.
Arran de la conquesta als musulmans, es perdé el segle IX, en formar-se el nucli del Vicus Ausonae o, simplement, Vic, als peus de l’antic emplaçament d’Osona.
Subsistí per a denominar el comtat (comtat d’Osona) i la comarca (Osona).
(Barcelona, segle IX)
Notable d’origen got.
Fou denunciat pel bisbe de Barcelona Frodoí, a l’assemblea d’Attigay (874), pel fet d’haver obtingut per precepte reial l’església de Sant Esteve, del bisbat de Barcelona, i d’haver-hi celebrat reunions de pagesos.
Sembla ésser un dels dissidents que, amb els preveres Baió de Terrassa i Tirs de Barcelona, celebraren un ritu visigòtic, en oposició al bisbe franc Frodoí.
Dades dels Països Catalans 