Veïnat, al voltant del mas del Francàs, vora la costa, a ponent de Coma-ruga (platja del Francàs).
En aquest indret, al límit amb el terme de Roda de Berà (Tarragonès), hi havia hagut l’antic estany del Francàs, actualment dessecat.
Veïnat, situat 2 km al nord-oest de la vila, a la dreta del riu Brugent.
Hom explota l’aigua minero-medicinal de la Fontpicant.
Antiga parròquia i veïnat, centrats en l’església de Sant Pere de Ferrerons, en una elevació (926 m alt), al nord-est de la vila.
El temple existia ja el 939, que passà a dependre de Moià, però era parròquia independent ja el 1063. El 1110 fou renovat i consagrat el nou edifici, dit també Sant Pere de Vilalta; l’església actual fou reedificada el 1763.
Formà una quadra, amb règim propi, unida a Rodors i un quant temps (1714-1801) a Marfà, formant les Tres Quadres.
Oscil·là sempre, però, entorn de Moià (on hom l’anomenava la batllia forana) i el 1842, amb Rodors, passà definitivament a dependre’n.
Veïnat, al sector oriental i més accidentat del terme; hi ha l’església de la Mare de Déu de l’Esperança, on és venerada una imatge gòtica, d’alabastre, policromada.
Veïnat i antiga farga, a la dreta del Freser, aigua amunt del poble.
Al començament del segle XX hi havia encara una foneria de la Companyia de Mines de Queralbs.
Modernament hi ha la central hidroelèctrica de la Farga, que aprofita l’aigua de la central del Freser.
Veïnat i antiga església parroquial (Sant Esteve), a l’esquerra del Congost, davant el poble, en un coster.
Documentada des del 966, el 1139 fou posada sota el patronatge del monestir de l’Estany. Era regida per dos domers: el major i el menor. A partir del 1737, que fou beneïda la nova parròquia, hi restà el domer menor (després fou regida per un vicari) i centrà el cementiri parroquial.
L’edifici, voltat per les antigues domeries, conserva alguns elements romànics tardans; fou reformat els segles XV i XVI en estil gòtic. Es destaca el retaule major de Sant Esteve, notable obra pintada del taller de Vergós (fi del segle XV), imitació del de Granollers, i el retaule esculpit renaixentista del Roser.
(actual: Casa Garí) Veïnat, a la dreta de la riera d’Argentona, aigua avall de la vila.
El casal que duu el nom del veïnat és obra de Josep Puig i Cadafalch (1900) per a la família Garí i és envoltat per un notable jardí, amb escultures i algunes grans peces de cristall de Bohèmia.
La capella (Sant Miquel), bastida sobre restes de construccions i sepultures romanes, fou refeta el 1929 per Lluís Bonet i Garí, en un estil gaudinià.
(Mollet de Peralada, Alt Empordà)
(o les Costes de Mollet) Veïnat, que forma un enclavament separat del sector principal pel terme de Peralada. És a la vall de l’Orlina.
L’església de Sant Joan depèn de la parròquia de Sant Martí de Peralada.
Barri perifèric, al nord de la ciutat i a la part baixa del veïnat de Cirera, grup de masos dels contraforts de la serra de can Gener.
Sorgí el 1955 quan la nova població immigrada hi inicià la construcció de petites cases familiars.
El 1965 tenia 888 habitatges; és el barri urbanísticament més mal dotat del municipi i un dels de densitat més elevada.
(ant: Castellsent) Veïnat (721 m alt), aturonat sobre la Noguera Ribagorçana, aigua avall del Pont de Montanyana, a l’antic terme de Fígols de la Conca.
De la seva església parroquial (Sant Joan), que pertanyia al monestir de Lavaix, depenien les de Montserbós i Prullans.
Dades dels Països Catalans 