Arxiu d'etiquetes: Valls (nascuts a)

Català i Roca, Francesc

6 Respostes

(Valls, Alt Camp, 19 març 1922 – Barcelona, 5 març 1998)

Fotògraf. Fill de Pere Català i Pic, i germà de Pere.

Obtingué els premis Ciutat de Barcelona de fotografia (1951 i 1952) i de cinema pel seu documental sobre el temple de la Sagrada Família (1953).

Ha il·lustrat un gran nombre de llibres: Barcelona (1954), Les cases pairals catalanes (1966), Els monestirs catalans (1968), El Pirineu (1970), Cerámica popular española (1973), Los espacios de Chillida (1974), Arquitectura de Sert (1977), El que hem menjat (1981), Veure Barcelona (1984) i els diversos volums d’una Història de l’Art Català (des del 1983), entre molts d’altres.

La fotografia de Català Roca parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l’ambientació humana del tema.

L’any 1983 rebé el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Cardó i Sanjoan, Carles

9 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.

Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).

L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.

Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.

Busquets i Ódena, Josep

Deixa un comentari

(Fontscaldes, Valls, Alt Camp, 14 juny 1914 – Barcelona, 11 gener 1998)

Escultor. Estudià a l’escola de pintura i escultura de Tarragona sota la direcció de Joan Rebull i exposà per primera vegada l’any 1943. No obstant això, la major part de la seva obra la realitzà per encàrrec.

D’entre la producció religiosa sobresurt la imatgeria per a diverses esglésies vallenques. És igualment l’autor de monuments, com ara el dedicat als Xiquets de Valls (1969).

El seu estil personal, influït per l’obra de Manolo Hugué, arrenca del noucentisme tardà bé que ha tendit vers una suau estilització.

Ha estat un dels principals impulsors del Museu de la Ciutat de Valls i conreà la temàtica femenina en escultures de petit format.

Bonifaç i Massó, Lluís

14 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.

Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.

Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.

Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).

Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.

D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).

Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).

Aritzeta i Abad, Margarida

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 20 juliol 1953 – )

Escriptora i estudiosa de la cultura catalana. Guanyà el premi Víctor Català el 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans (1981); posteriorment publicà les novel·les Grafèmia (1982), Un febrer a la pell (1983), premi Sant Joan de novel·la 1982, Vermell de cadmi (1984), Emboscades al gran nord (1985) i El darrer toro (1987).

A conreat també la literatura per a infants (La volta al món de Gilbert el lloro, 1987, Temps de secada, 1987 i El castell del Tascó, 1988) i la novel·la de gènere negre: El correu de Trípoli (1990) i Tie break (1991).

Especialitzada en l’obra del Baró de Maldà, ha publicat Viatge a Montserrat i anada a Maldà (1986). Ha continuat l’edició crítica de textos amb Lluís Ferran de Pol. “Rem quatre” (1997) i Opotom el Vell o l’intent de comprendre a Miscel·lània d’homenatge a Tísner (1996). També ha publicat el Diccionari de termes literaris (1996).