Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 22,13 km2, 222 m alt, 2.789 hab (2017)
Situat als vessants de les serres del Montnegre i del Corredor, que accidenta el terme, al límit amb el Maresme.
Hi predomina l’agricultura de secà, i els conreus més estesos són els de cereals, vinya i farratge. Ramaderia bovina i granges avícoles. Hi ha dos polígons industrials. Nucli d’estiueig i de segona residència, amb nombroses urbanitzacions. Àrea comercial de Granollers. Població en ascens.
Al poble destaca l’església parroquial de Sant Andreu (mitjan segle XIX). Dolmen de la Pedra Gentil, construcció megalítica, i restes ibèriques al jaciment de Puig Castell.
Al terme també hi ha el lloc de Santa Eulàlia de Tapioles, on hi ha l’església amb un absis del segle XII.
GEOGRAFIA FÍSICA.- De relleu pla, forma part de la fossa tectònica del Vallès, la qual, encerclada per la Serralada Litoral i la Serralada Pre-litoral, està emplenada amb materials miocènics tous en els quals s’ha encaixat la xarxa hidrogràfica formant una sèrie de valls longitudinals; les màximes altituds es localitzen al sector nord-est, on es troba el massís del Montseny (1.712 m alt al turó de l’Home).
El clima és mediterrani, lleugerament modificat pel fet que la influència benèfica del mar queda obstaculitzada per la barrera orogràfica de la Serralada Litoral; les temperatures presenten mitjanes anuals i diàries elevades, i el veritable hivern climàtic (menys de 6 ºC de mitjana mensual) només es dóna a l’àrea muntanyosa septentrional; la pluviositat oscil·la entre els 600 i el 700 mm anuals a la plana, i s’eleva fins al 1.000 mm anuals al Montseny; el regim pluviomètric presenta un marcat màxim de tardor produït per les llevantades, masses d’aire humit procedent del nord-est que aconsegueixen de travessar la Serralada Litoral.
La vegetació natural és variada i les més esteses són les típicament mediterrànies (alzina surera i pi blanc) i les submediterrànies, esteses a la plana i a la Serralada Litoral, respectivament; la vegetació subalpina (roures) és localitza de forma aïllada al Montseny, al Montnegre i a Sant Quirze Safaja (Moianès), i la d’alta muntanya (faigs i avets), exclusivament al Montseny; aquest massís constitueix una de les zones preservades del territori català, mitjançant el parc natural del Montseny creat el 1977. La xarxa fluvial és formada per dues conques hidrogràfiques diferents, ambdués tributàries directes del Mediterrani: la de la Tordera, que drena el sector oriental de la comarca, i la del riu Besòs (amb els seus afluents el Congost, el Mogent i el Tenes) al sector occidental.
POBLACIÓ.- El creixement demogràfic fou nul durant la segona meitat del segle XIX, però la població es duplicà des del començament del segle XX fins al 1960, triplicat el 1970 i més de quintuplicat el 1986, gràcies a l’existència d’un fort corrent immigratori procedent d’altres comarques catalanes i d’Andalusia, i atret per la indústria i la proximitat de Barcelona. En el període 1900-60 el creixement afectà fonamentalment l’aglomeració urbana de Granollers (Granollers, Canovelles i les Franqueses del Vallès), Mollet del Vallès i els nuclis perifèrics importants (la Garriga i Sant Celoni), mentre que el període 1961-86 els increments més notables s’enregistraren als municipis del fons de la depressió: la Llagosta, Montmeló, Montornès del Vallés, Parets del Vallès, Canovelles i les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, tots els quals han triplicat com a mínim la població en aquest quart de segle.
ECONOMIA.- Des del punt de vista de l’estructura econòmica hi ha un clar predomini del sector secundari per sobre dels altres sectors. L’estructura productiva de l’agricultura està enfocada a la ramaderia, especialment la bovina, tant de llet com de carn, que amb prop de 60.000 caps ocupa el segon lloc de tot Catalunya; pren certa volada el bestiar porcí. La indústria es concentra a Granollers i al llarg dels eixos constituïts per les vies de comunicacions; la indústria més antiga és la tèxtil, però al seu costat són avui importants la de la metal·lúrgia i la de la construcció, seguides de l’alimentària i la química. A conseqüència de la crisi tèxtil sorgiren noves indústries (alimentàries, de detergents, d’electrodomèstics, d’articles per a la construcció, de materials plàstics), la qual cosa n’ha diversificat l’oferta industrial. Des del punt de vista comercial, la comarca forma part de l’àrea de Barcelona, on el mercat de Granollers constitueix una àrea subsidiària que ateny a tota la comarca. Als vessants muntanyosos, amb gran atractiu paisatgístic, s’han desenvolupat un gran nombre d’urbanitzacions que amplien els centres tradicionals d’estiueig (la Garriga, Aiguafreda, Castellterçol i Sant Feliu de Codines, principalment).
HISTÒRIA.- El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del nord de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al segle I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la via Augusta enllaçava amb la d’Iluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost.
Des de mitjan segle XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental.
Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 43,31 km2, 354 m alt, 326 hab (2017)
Situat al vessant occidental del Montseny, vora el puig de Tagamanent (1.055 m alt), al nord de la comarca. El bosc de pins, alzines, roures i faigs i els pasturatges ocupen una gran part del terme.
Agricultura de secà (cereals, patates, farratges i llegums); petites extensions de regadiu prop del Congost. Ramaderia de bestiar boví i oví. Pedreres en explotació, que donen abast a una destacada indústria de materials per a la construcció. Modernament ha esdevingut lloc d’estiueig i de segones residències. Àrea comercial de Granollers.
Antic monestir i hospital de donats, situat al camí ral de Barcelona a Vic. La comunitat era mixta, de tipus benefico-hospitaler, de regla i filiació desconeguda.
Existia ja al segle X en un predi de la família comtal de Barcelona. Hi habità com a monja Quíxol, filla de Guifré el Pelós, on morí el 945 i on es conserva encara la seva tomba. El 1256 era regit per una priora, Beatriu. Al segle XIV l’hospital s’havia extingit; l’església, però, restà sota la cura de beneficiats.
La capella actual (al costat del mas Terrers, on es guarda el retaule gòtic de la fi del segle XV, de l’escola dels Vergós) és obra probablement del segle XII, encara que la planta és més antiga.
Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 16,94 km2, 208 m alt, 9.286 hab (2017)
(o Palautordera) Situat a la riba dreta de la Tordera, al peu del Montseny, al nord-est de Granollers. El territori és en gran part pla, amb lleugeres ondulacions.
Els conreus de regadiu (hortalisses i farratges) s’estenen vora la Tordera; de secà, s’hi conreen cereals i llegums; tanmateix el sector agrícola és en regressió davant el desenvolupament industrial i residencial. Ramaderia (bovina i porcina) i aviram. Les indústries més importants són la tèxtil, la metal·lúrgica, la química i la paperera. Àrea comercial de Granollers.
La vila és a la dreta de la Tordera; església parroquial de Santa Maria (segle XVI); cases modernistes i noucentistes.
El municipi comprèn, a més, la caseria del Pla del Remei (on hi ha el santuari del Remei de Palautordera), el raval del Pont i els veïnats de les Barqueres i del Pla del Temple.
Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 4,51 km2, 181 m alt, 858 hab (2017)
(o Martorelles de Dalt) Situat als vessants interiors de la Serralada Litoral. És drenat per la capçalera de la riera de les Canals, afluent del Besòs per l’esquerra. El territori és, en bona part, boscat.
La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura (vinya, hortalisses i arbres fruiters), en la qual treballa una quarta part de la població activa; la resta treballa a les indústries dels municipis pròxims. Ha esdevingut un centre residencial i d’estiueig. Àrea comercial de Granollers.
El poble és al peu del sector més muntanyós del terme; l’església parroquial de Santa Maria és gòtica. Al turó de Castellruf, hom ha trobat restes d’un poblat ibèric.
Antigament formà part del municipi de Martorelles amb el nucli de Martorelles de Baix, però el 1927 Martorelles de Dalt se segregà i formà un municipi independent.
Santuari i veïnat (1.200 m), a la vall de Santa Fe del massís del Montseny, entre els massissos de les Agudes i el turó de l’Home i les serralades que van del turó de Maçaners al de Morou.
La vall té més de 3 km de llargada, i la formen diferents plans, com el pla de Santa Fe, el dels Ginebrons i el pla de l’Espinol, i és travessada longitudinalment per la riera de Santa Fe, dita més avall de Gualba, i per la carretera que sortint de Sant Celoni acaba a Sant Marçal de Montseny.
Sota la capella hi ha dues preses o embassaments artificials per a producció elèctrica, i alguns masos dispersos i restaurants moderns formen el petit veïnat.
La capella existia el 1201, i el 1270, segons tradició, hi residia a prop un grup d’eremites que es deien orde d’ermitans de Santa Fe. Del segle XIV en endavant estigué a cura d’un ermità, dependent del rector de Fogars. La capella d’origen fou engrandida el 1577 i renovada al segle XVIII. Es troba adossada al modern hotel de Santa Fe.
Agricultura de secà: s’hi conreen cereals (blat i ordi), vinya, ametllers i avellaners. Ramaderia bovina estabulada i aviram. Indústria de fabricació de materials per a la construcció i tèxtil. Centre residencial (urbanitzacions). Àrea comercial de Granollers, dependent de Barcelona. Increment demogràfic durant el segle XX.
El poble és centrat per l’església parroquial, romànica, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida.
Agricultura (blat, patates, farratges, hortalisses i vinya). Ramaderia de cria de bestiar i avicultura. Indústria derivada de l’agricultura (pinsos). Segones residències. Àrea comercial de Granollers. Població en ascens.
El poble és a la dreta de la riera de Vilamajor. El nucli antic, dit la Força, és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, gòtico-tardana, amb interessant campanar romànic, separat, dit la Torre Roja, i que formà part possiblement de l’antic castell de Vilamajor.
Nom popular del castell de Castellterçol, situat al sud de la població, en un petit pujol al centre d’una vall.
Rebé el nom d’un noble de nom Terçol, que consta difunt el 898. Pertangué als seus successors fins el 1322, que adquirí el terme i la jurisdicció el monestir de l’Estany. La capella de Sant Miquel, que li ha donat el nom, és a migdia del castell, en part en ruïnes i en part convertit en masia, que existia ja el 1111.
Conserva l’estructura romànica, ampliada vers el 1825, quan es volgué convertir en santuari de la Mare de Déu del Remei.
Des del 1990, els actuals propietaris i diversos entitats públiques han consolidat les parts històriques del recinte i les han destinat a activitats culturals.
Situat als vessants de les serres del Montnegre i del Corredor, que accidenta el terme, al límit amb el Maresme.
Dades dels Països Catalans 