(València, 1594 – 1673)
Missioner. Primer missioner de la província caputxina valenciana. Dirigí l’expedició al Congo (1645), el rei cristià del qual, Garcia Alfons II, l’envià com a ambaixador prop del papa.
Retornat a l’Àfrica com a prefecte apostòlic del Benin (1648), es trobà amb dificultats amb els governants nadius i fou repatriat contra la seva voluntat.
Felip Andreu (València, 1757 – 1830) Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor de diverses obres per als temples valencians.
Francesc Andreu (València, segle XVII) Religiós mercenari. Fou visitador i actiu reformador dels convents del Principat, així com comissari apostòlic i provincial de València. Escriví algunes obres religioses.
Joan Andreu * Forma impròpia del nom del convers valencià Joan Andrés (segle XVI).
Josep Andreu (Illes Balears ?, segle XVI – segle XVII) Monjo cartoixà. Residí al monestir del seu orde a Valldemossa, on romangueren els seus escrits fins al 1835. Deixà una traducció castellana del Blanquerna, que restà inèdita, i algun treball hagiogràfic com la Vida de la Venerable Sor Eufrasia Mir (1646).
(Russafa, València, 9 juliol 1830 – València, 27 febrer 1887)
Advocat i polític. Diputat a Corts (1867, 1881), fou partidari de la Restauració i un dels redactors de la Constitució de 1876. Governador civil de la província de València (1865).
Fou diverses vegades degà del Col·legi d’Advocats de València i president de la societat Lo Rat Penat (1886).
(València, 19 febrer 1770 – París, França, 8 agost 1848)
Polític i educador. Participà en la Guerra Gran (1793-95). El 1802 esdevingué secretari particular de Carles IV de Borbó, i l’any següent, conseller d’Índies. Durant la invasió napoleònica, fou un destacat afrancesat i amb Josep I fou conseller d’estat (1808) i fou un dels inspiradors de la política interior. Escriví una Representación a Fernando VII d’un gran interès per al coneixement del pensament dels afrancesats.
Exiliat a França (1814), obrí un gimnàs a París (1818). Considerat un dels fundadors de la gimnàstica moderna, publicà llibres sobre el tema, com la Gymnastique normale, militaire et civile (1824) i Manuel d’éducation physique, gymnastique et morale (1830).
Retornat a la península, el 1839 rebé el títol de comte de Sotelo.
(València, 15 febrer 1941 – )
Crític literari i historiador. Professor de literatura castellana.
De la seva obra cal esmentar Introducción a la novela contemporánea (1966), Eugenio d’Ors, crítico literario (1971), Vida y literatura en “Troteras y Danzaderas” (1973), Modernismo y Postmodernismo (1974), Sub-literatura (1974), Toros y cultura (1987), Lenguaje taurino y sociedad (1990) i Escritores ante la fiesta (1993).
(València, 2 juny 1842 – Madrid, 28 març 1912)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, de València, i de l’Academia de San Fernando, de Madrid, passà a Roma el 1865. Professor de l’escola d’arts i oficis de Madrid.
Practicà la pintura d’història i la de gènere, i féu moltes decoracions escenogràfiques per als teatres Martín i de La Princesa, a Madrid.
Alguns dels seus quadres es troben al Museo de Arte Moderno de Madrid, a València (El saqueig de Roma, 1887) i a Jerez de la Frontera.
(València, 4 febrer 1838 – Petrer, Vinalopó Mitjà, 26 maig 1896)
Escriptor. És autor d’alguns escrits religiosos, així com de poesies.
Entre les darreres destaca un extens Romance histórico de Don Jaime el Conquistador (1876).
(València, 1827 – 1893)
Poeta bilingüe. Participà en diversos Jocs Florals i conreà la poesia d’exaltació de temes i figures de tradició local (Al Micalet de València, A la conquesta de València per lo rei en Jaume primer d’Aragó, etc).
És també autor, entre d’altres, de l’extens poema èpic en dos cants Sant Vicent (1855), de caire religiós.
(València, 24 juliol 1938 – Alacant, 15 desembre 2018)
Poeta i assagista. Doctor en lletres, fou professor universitari als EUA. Es donà a conèixer a l’antologia de Poetes universitaris valencians (1962), i l’any següent assolí el premi Salvat-Papasseit amb El magre menjar (1963).
A més de les seves obres de poesia, és autor de Los nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc Eiximenis (1968), entre d’altres treballs de filologia. En els darrers anys ha defugit el realisme i s’ha situat en una via d’experiència individualista.
Com a crític i assagista també ha publicat diversos llibres.
(València, 3 setembre 1597 – 23 març 1667)
Teòleg i predicador. Trinitari calçat, fou professor de teologia als convents de l’orde de Xàtiva i de València. El 1615 passà al convent de Peníscola per a viure-hi amb total austeritat la regla primitiva.
La seva preocupació per l’estudi el portà a crear una de les millors biblioteques del País Valencià de l’època.
És autor de diversos tractats teològics publicats el 1642 i el 1663 i deixà escrits més de dos mil sermons.
Dades dels Països Catalans 