(València, 1907 – ? )
Violinista. Féu els primers estudis musicals a València amb Joaquim Moanzonís i anà després a París, Viena i Budapest (on estudià amb Jenó Hubay), per tal d’ampliar-los amb una beca de la Diputació Provincial de Còrdova.
Fou membre de l’Orquestra Municipal de València d’ençà de la seva fundació (1943) fins l’any 1958, any en què s’incorporà a l’orquestra simfònica de Madrid com a concertino.
(València, 1702 – segle XVIII)
Violinista. Fou considerat un dels millors del seu temps.
(València, 22 maig 1814 – Madrid, 19 agost 1889)
Polític, navilier i financer. Germà d’Andreu. Enquadrat en el partit moderat, fou alcalde de València (1845-50). Fundà la Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento i fou concessionari i constructor dels ferrocarrils valencians, així com del proveïment d’aigües a València (1850) i de l’ampliació de les instal·lacions del port.
El 1860 fundà a Madrid la Sociedad Central Española de Crédito, dedicada al préstec, subministració de tabac, etc. Fou elegit diputat i senador en nombroses ocasions. El 1875 li fou atorgat el títol de marquès de Campo.
Els últims anys de la seva vida formà una companyia naviliera que organitzà les primeres línies de vapor directes a les Filipines, Puerto Rico i Cuba.
Escriví, entre altres obres, uns Apuntes sobre un plan de Hacienda (1876).
(València, 1822 – 1879)
Financer. Col·laborà a les empreses del seu germà Josep Campo, especialment a la creació i al desenvolupament de la Societat de Ferrocarrils Valencians, de la qual fou gerent des del 1868. Havia militat al partit progressista.
Publicà alguns estudis sobre el sistema tributari espanyol.
(València, 1850 – 1926)
Arquitecte i polític. Fill de Josep Zacaries Camaña i Burcet. Llicenciat en ciències i en dret.
Fou arquitecte diocesà i construí esglésies i convents segons el neo-goticisme imperant a Madrid (l’asil del Marqués de Campo, 1882-84, el convent de les Saleses i l’escala d’honor del palau arquebisbal, 1885, tots tres a València).
Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil a Lleida i a Conca.
(València, 1821 – 1877)
Arquitecte. Fou nomenat arquitecte municipal de València el 1864. Realitzà la façana del teatre Principal (1854), el teatre de la Princesa, i els de Sagunt, Sogorb, Xàtiva i Requena, tots ells d’estil eclèctic i basat en un neoclassicisme lliure.
També va construir les places de toros de Yecla i Requena, encara que la seva obra més remarcable és la capella de l’Asil del Marqués de Campo, a València.
Fou el pare de Josep Camaña i Laymon.
(València, 6 octubre 1916 – Pamplona, Navarra, 19 abril 1988)
Assagista i polític. Catedràtic d’història moderna a la Universitat de València i de filosofia de la historia a la de Madrid, fundador i director de la revista “Arbor” (1944) i membre destacat de l’Opus Dei.
Publicà diverses obres de tema polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora de la libertad (1958).
Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a través del diari “Madrid”, que dirigí (1966-68), l’enfrontà amb el règim franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París, participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir de l’estat una indemnització per la destrucció del “Madrid”.
Llibres de la seva segona època són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre d’altres.
(València, 7 abril 1950 – )
Artista plàstica. Estudià publicitat i després féu estudis d’art a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
A mitjan dels anys 1970 realitzà sèries d’obres a partir de fragments ceràmics que classificava ordenadament, en ocasions amb un contingut figuratiu que podia ser paisatgístic o referent a pintors clàssics. Al començament dels anys 1980 obtingué diverses beques que li permeteren de traslladar-se a Madrid i a París.
Una bona part dels seus treballs consisteixen en inventaris d’objectes que acumula ordenadament sobre el mur, la tela o qualsevol altre suport, construint imatges reiteratives.
La seva trajectòria artística reflexiona pictòricament sobre la representació, tot utilitzant mitjans diversos.
(València, 1869 – 1953)
Escriptor. Treballà com a periodista, primer a Madrid, al diari “La Época” i a l’agència Mencheta, i després a “Las Provincias” de València, on sovint exercí la crítica literària.
Publicà alguns llibres de narracions en castellà.
Dades dels Països Catalans 