(València, 1767 – 1817)
Gravador. L’any 1812 fou nomenat director d’estudis de l’Acadèmia de Sant Carles.
Deixà obres notables.
(València, 1767 – 1817)
Gravador. L’any 1812 fou nomenat director d’estudis de l’Acadèmia de Sant Carles.
Deixà obres notables.
(València, 17 agost 1844 – Santiago de Cuba, 1 agost 1898)
Militar. Destinat a Cuba, ascendí a capità d’infanteria.
Nomenat defensor de vuit estudiants de medicina acusats d’activitats nacionalistes per un consell de guerra i afusellats a l’Havana el 1871, protestà enèrgicament del fet i es negà a signar la sentència.
El 1887 fundà una societat de lliures pensadors a Santiago de Cuba. Fou enterrat al mausoleu erigit al cementiri de l’Havana en memòria d’aquells patriotes.
(València, 1720 – Madrid, 1795)
Arabista. Religiós franciscà descalç (1743). El 1755 se n’anà a Jerusalem com a missioner; el 1757 passà al col·legi de la Conversió de Sant Pau de Damasc, on fou lector d’àrab.
Retornat a València, el 1771 fou destinat al col·legi de Benigànim, i després a Madrid (1775), on fou membre de l’Academia de la Historia.
Publicà Gramática arábigo-española (1775) i Diccionario español-latino-arábigo (1787) en tres volums.
(València, segle XVIII – Madrid, 1775)
Frare franciscà. Visqué setze anys a Damasc com a missioner.
D’aquesta estada provenia el seu notable coneixement de la llengua àrab, que acredità publicant una gramàtica en aquest idioma, així com un diccionari àrab-castellà i encara un altre d’aquests introduint-hi, a més, el llatí.
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
(València, 1907 – ? )
Violinista. Féu els primers estudis musicals a València amb Joaquim Moanzonís i anà després a París, Viena i Budapest (on estudià amb Jenó Hubay), per tal d’ampliar-los amb una beca de la Diputació Provincial de Còrdova.
Fou membre de l’Orquestra Municipal de València d’ençà de la seva fundació (1943) fins l’any 1958, any en què s’incorporà a l’orquestra simfònica de Madrid com a concertino.
(València, 1702 – segle XVIII)
Violinista. Fou considerat un dels millors del seu temps.
(València, 22 maig 1814 – Madrid, 19 agost 1889)
Polític, navilier i financer. Germà d’Andreu. Enquadrat en el partit moderat, fou alcalde de València (1845-50). Fundà la Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento i fou concessionari i constructor dels ferrocarrils valencians, així com del proveïment d’aigües a València (1850) i de l’ampliació de les instal·lacions del port.
El 1860 fundà a Madrid la Sociedad Central Española de Crédito, dedicada al préstec, subministració de tabac, etc. Fou elegit diputat i senador en nombroses ocasions. El 1875 li fou atorgat el títol de marquès de Campo.
Els últims anys de la seva vida formà una companyia naviliera que organitzà les primeres línies de vapor directes a les Filipines, Puerto Rico i Cuba.
Escriví, entre altres obres, uns Apuntes sobre un plan de Hacienda (1876).
(València, 1822 – 1879)
Financer. Col·laborà a les empreses del seu germà Josep Campo, especialment a la creació i al desenvolupament de la Societat de Ferrocarrils Valencians, de la qual fou gerent des del 1868. Havia militat al partit progressista.
Publicà alguns estudis sobre el sistema tributari espanyol.
(València, 1850 – 1926)
Arquitecte i polític. Fill de Josep Zacaries Camaña i Burcet. Llicenciat en ciències i en dret.
Fou arquitecte diocesà i construí esglésies i convents segons el neo-goticisme imperant a Madrid (l’asil del Marqués de Campo, 1882-84, el convent de les Saleses i l’escala d’honor del palau arquebisbal, 1885, tots tres a València).
Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil a Lleida i a Conca.