(València, segle XVI – 1622)
Poeta en castellà. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, a les sessions de la qual assistia sota el pseudònim de Tinieblas.
Cavaller de l’orde de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama, llegà en morir els seus béns a l’orde.
(València, 26 gener 1926 – )
Historiadora de l’art. Deixebla de Felip M. Garín a la Universitat de València.
Especialista en miniatura valenciana medieval, ha publicat treballs a “Archivo de Arte Valenciano” i “Archivo Español de Arte”, i la seva tesi doctoral, La miniatura valenciana en los siglos XIV y XV (1964).
(València, 1830 – 1876)
Actor. El 1865-66 féu una temporada de teatre català, important per la seva ambició i els seus resultats. Després actuà molt a Amèrica, dirigint una companyia de sarsuela des del 1867. Aquest any Frederic Soler li dedicà La rosa blanca.
Tornà al país tres anys abans de la seva prematura desaparició.
(València, segle XV – vers 1500)
Poeta. Notari de València des del 1458. Fou diverses vegades conseller de la ciutat (1480, 1481, 1489 i 1495) i majoral dels notaris. Del 1454 al 1458, encara escrivent, intercanvià tençons amb el notari barceloní Joan Fogassot. Participà, el 1486, en el certamen poètic valencià organitzat per Ferran Dies, amb unes cobles.
Dedicà al mestre de Montesa i lloctinent de València Lluís Despuig una Salve regina en estrofes de vuit heptasíl·labs catalans, impresa a València i reimpresa el 1482.
(València, 1336 – 1400)
Noble. Fill de Ramon de Vilaragut i de Sarrià, i de Grandiana Visconti. Heretà possessions a Sicília, on residí de jove, i les perdé en tornar a València. Conseller de Pere III, fou alcaid de Xàtiva, i per raó de la seva participació en els bàndols familiars, hagué de restituir el càrrec (1378) i anar-se’n de València. Després assistí a la cort de Montsó (1383). Joan I el féu novament alcaid de Xàtiva (1387) i Alaquàs.
Per la seva muller, Joana Mercer i de Sentllir, filla de Mateu Mercer, adquirí la baronia d’Olocau, que vinculà el 1398. Foren els pares de Berenguer i de Ramon de Vilaragut i Mercer.
Fou un notable literat i, a més d’un tractat de falconeria, hom li atribueix la traducció al català de les tragèdies de Sèneca, tres de les quals, Tiestes, Troianes i Medea, en versió literal, i les altres, com a exposició del contingut, en forma novel·lesca, amb supressions i comentaris. Utilitzà per a aquests darrers el De genealogiis deorum de Boccaccio. Per la modernitat del llenguatge i el coneixement del món clàssic, hom ha suggerit que el traductor podria ésser el seu nét (mort el 1446), Antoni de Vilaragut i de Vilanova.
(València, 25 octubre 1848 – 17 març 1904)
Pintor. Catedràtic de paisatge a l’Acadèmia de Sant Carles (1891). Participà en exposicions oficials a Madrid i a Barcelona.
És representat, amb paisatges, la seva especialitat, al Museu de Belles Arts de València.
(València, segle XVII – 1717)
Escriptor. Eclesiàstic. Fill del metge Miquel Vilar. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València.
Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l’època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans.
Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.
(València, segle XVII – 1685)
Metge. Des del 1632 era catedràtic d’anatomia a la facultat valenciana, de la qual en seria degà. El 1649 manà una companyia de cavalleria que intervingué a la guerra de Separació, en favor de Felip IV, per reprendre Tortosa.
Durant algun temps fou catedràtic de prima a Nàpols, però tornà a la Universitat de València. Fou metge de cambra de Carles II.
És autor del tractat Statera jatrica Valentina in theriacis viperis pastillis partium podera librans (1664) i d’una altra obra de toxicologia que restà inèdita.
Fill seu era l’eclesiàstic Miquel Joan Vilar.
(el Cabanyal, València, 1859 – 15 juny 1923)
Escriptor. Doctor en dret, col·laborà en diversos periòdics valencians.
Publicà els reculls de poemes Rosas de té i Violetas y campanillas i de narracions Alfabeto de la virtud, Biografía de Juan de Juanes (1884), Historia de la universidad literaria de Valencia (1903) i Guía artística de Valencia (1905 i 1907).
(València, 5 maig 1821 – Madrid, 7 juny 1893)
Geòleg i paleontòleg. Catedràtic de la universidad de Madrid. Fou un gran investigador de la geologia i la prehistòria del País Valencià. Les seves idees religioses, però, no li permeteren acceptar la teoria evolucionista. Reuní cent vint caixes de materials diversos, fruit dels seus estudis i les deixà a la ciutat de Madrid.
És autor de treballs notables sobre les seves especialitats. Entre aquests és remarcable la seva Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón (1859).
Fou germà seu Josep Vilanova i Piera (València, 1836 – Picassent, Horta, 1884) Enginyer de mines. Fou enginyer en cap a Màlaga, Terol, Almeria i València (1875-85) i membre de diverses entitats científiques.
Dades dels Països Catalans 