(Alberic, Ribera Alta, 29 setembre 1816 – València, 26 octubre 1871)
Polític i advocat. Fou diputat a les corts espanyoles.
Es distingí com a orador i publicista, abans que hagués de retirar-se a causa de trastorns mentals. Morí al manicomi de València.
(València, 1 gener 1877 – 4 gener 1972)
Dibuixant, escriptor i historiador de l’art. Format en les belles arts, conreà la caricatura, que sovint firmà amb el pseudònim Folchi, i participà activament en la vida artística valenciana, entre altres amb la divulgació dels valors de la ceràmica, especialment de Paterna.
Col·laborador periodístic especialitzat, és autor d’estudis i monografies: Cerámica vidriada valenciana, Cerámica de Paterna, Pinazo, su vida y su obra, però, sobretot, de l’obra monumental Cerámica del Levante español (1944-52). Conreà també la narrativa (Contes del pla i de la muntanya).
Les seves col·leccions de ceràmica foren el ric origen del Museu Nacional de Ceràmica establert al Palau del Marquès de Dosaigües de València.
(València, 22 agost 1942 – 23 desembre 1996)
Polític i industrial. Fundà Unió Valenciana (UV) el 1982. Entre el 1982 i el 1987 dugué a terme actuacions contra símbols catalans, com la senyera quadribarrada, i defensà les diferències entre el català i el valencià i el canvi del terme País Valencià.
Diputat a Madrid, el 1991 fou candidat a l’alcaldia de València, que perdé per pocs vots davant Rita Barberà, del PP. Al juny de 1995 accedí a la presidència de les Corts Valencianes gràcies al pacte de legislatura amb el PP.
A l’assemblea d’UV, al novembre de 1996, el Consell Nacional li obrí un expedient disciplinari per no voler renunciar a la presidència de les Corts. El 9 de desembre de 1996 fou expulsat del grup parlamentari d’UV, però continuà al capdavant de la presidència fins a la seva mort.
(València, 1889 – 1977)
Compositor i crític musical. Estudià en el Conservatori de València i a Barcelona, on dirigí el cor del Centre Catòlic de Santa Madrona. Fou catedràtic de contrapunt i fuga del Conservatori de València.
Escriví articles de crítica musical als diaris valencians i a diverses revistes especialitzades.
Compongué Concerto en si menor per a piano i orquestra i Tres paisatges llevantins per a orquestra, a més a més de diverses peces per a orquestra de corda, composicions per a piano i composicions de música religiosa.
(València, 1723 – 1794)
Matemàtic. Destacà per les seves activitats docents.
És autor de moltes obres de text escolar i d’altres sobre pràctica mercantil.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 16 octubre 1848 – València, 15 febrer 1919)
Marí i matemàtic. Fou professor de l’Escola de Nàutica de València.
Entre els seus treballs sobresurten Compendio de navegación astronómica (1883) i una Resolución breve, clara y exacta de los problemas más usuales en la práctica de la navegación.
(València, segle XIV – 1348)
Barber. El 1347 destacà als aldarulls promoguts pels unionistes, que posaren en perill la vida de Pere III el Cerimoniós.
Vencedor aquest l’any següent, després de la batalla de Mislata i de l’ocupació de València, manà comparèixer Gonçalvo davant d’ell, i després de fer-lo objecte d’una interpel·lació sarcàstica, recordant els fets passats, el condemnà a ser arrossegat i penjat.
Joan Gomis (Illes Balears, segle XVI) Notari públic de Palma de Mallorca. Fill de Pere Gomis. Escriví l’interessant relació o Llibre de la benaventurada vinguda de l’emperador, rei don Carlos, en la seva Ciutat de Mallorca… (1542).
Miquel Joan Gomis (València, segle XVI – després 1570) Poeta i notari. Presentà al certamen de Santa Caterina, de València (1532), unes estances, en català, única obra literària seva coneguda.
Pere Gomis (Illes Balears, segle XV – segle XVI) Poeta i notari. Pare de Joan Gomis. El 1511 guanyà el certamen poètic celebrat a València en honor de Santa Caterina de Siena.
(Sueca, Ribera Baixa, 10 setembre 1877 – València, 11 novembre 1971)
Escriptor, editor i bibliòfil. Dedicat a l’arqueologia i toponímia, en publicà treballs a la premsa valenciana. President de Lo Rat Penat (1932-35) i degà del Centre de Cultura Valenciana, on dirigí la secció de prehistòria i creà la de filologia i de toponímia.
Fou fundador de l’editorial Sicània (1955) i la revista “Sicània” (1958). Defensà, des d’abans de la guerra civil, la denominació de bacavés per a la llengua catalana.
Fou autor, entre altres obres, de Contribució a l’estudi de la molineria valenciana migeval (1932), El bilingüisme valencià (1936), De paleotoponímia valenciana, Onda i Quart onda (1949).
Industrial, creà una important biblioteca particular de més de 30.000 volums, especialitzada en qüestions valencianes.
(València, 7 novembre 1864 – 25 maig 1937)
Pintor. Format amb Francesc Garcia i Marco i Joan Peyró. Obtingué premis importants en exposicions tant nacionals com internacionals.
Dedicat preferentment a a aquarel·la i al quadret a l’oli de petit format, exercí també la docència, a Manises i a València.
Conreà el retrat, la pintura d’història i el paisatge, i sobresortí per la lluminositat i la riquesa del color, que hom ha comparat amb la dels impressionistes.
Dades dels Països Catalans 