(Biar, Alt Vinalopó, 13 novembre 1851 – València, 28 febrer 1906)
Polític. Fill de Lluís Santonja i Crespo. Fou segon marquès de Villagràcia. Estudià dret i amplià estudis a París i Brussel·les i fou un membre destacat del partit conservador. Com a tal fou diputat a corts (1877, 1879 i 1884).
El 1886 esdevingué el representant de Romero Robledo a València. Fou novament diputat (1896 i 1899) i senador (1903-05). Fou comte consort de Bunyol.
(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)
(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.
Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.
Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.
Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.
El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.
Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi (València, vers 1480 – 1547) Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).
(València, segle XVII – 1661)
Frare carmelità (1622). Fou qualificador del Sant Ofici. tingué diversos càrrecs dins l’orde.
És autor de sermons notables i de poesies en llatí i en castellà.
(Xàtiva, Costera, 1760 – València, 23 juny 1827)
Lexicògraf. Fill d’un immigrant italià de Cremona, exercí de metge a València i posteriorment d’ajudant a la secretaria de l’ajuntament de València. Es dedicà fervorosament a la defensa i a la promoció del català. Amb tal finalitat escriví un Silabario de vocablos lemosines o valencianos, acompanyat d’un pla d’ensenyament, que ha restat inèdit.
Emprengué també un extens Diccionario valenciano-castellano, que quedà inèdit i inacabat a causa de la seva mort. Es tracta d’una rica compilació que amplia el contingut del Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764), amb materials trets dels texts i documents antics valencians i d’altres fonts lexicogràfiques. Ha estat editat i estudiat per J. Gulsoy (1964).
Publicà també unes cartes filològiques sobre qüestions d’ortografia valenciana a les planes del “Diario de Valencia” (1802-03), reeditades per Gulsoy en la “Revista Valenciana de Filologia” (1963-66).
(València, 1740 – 8 setembre 1791)
Escultor. Deixeble d’Ignasi Vergara. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i n’esdevingué acadèmic de mèrit (1772) i tinent director (1774). També fou acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando de Madrid (1779).
És autor de La Transfiguració i de l’Al·legoria de Carles III, i de diverses imatges de sants per a la seu de València.
(València, 1835 – 1876)
Sainetista. Després de rebre instrucció primària es dedicà a la confecció de palmes i palmons.
Escriví diversos miracles de Sant Vicent, com El mut de Normandia i La mort de Sant Vicent, i el text d’una sarsuela, La lluna de Patraix. Compongué nombroses poesies amb motiu de les falles i dels miracles de Sant Vicent.
(Alhucemas, Marroc, 18 abril 1860 – València, 1926)
Metge i polític. Llicenciat en medicina (1881), s’especialitzà en malalties nervioses i assolí un gran relleu professional. Fou president del Col·legi de Metges de València i de la Federació Espanyola de Col·legis Mèdics.
Afiliat al partit liberal, fou alcalde de València (1906-07) i patrocinà la fundació de l’Associació Valenciana de Caritat (1906), que presidí. Publicà nombrosos treballs en revistes mèdiques.
Fou pare de Josep Sanchis i Banús.
(Madrid, 23 juny 1921 – València, 22 febrer 2009)
Historiadora, novel·lista i poetessa.
És autora dels reculls poètics Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969) i Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), del volum de narracions Matèria de Bretanya (1976; premi Andròmina 1975) i dels estudis Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al consell de València (1967) i Don Jaume el conquistador en Alicante (1958), així com de diversos articles i comunicacions.
Néta de Francesc Martínez i Martínez, n’ha fet la biografia a Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946) (1974).
(València, 1902 – 1971)
Pintor, conegut també per Pere de València. Adscrit a la renovadora Sala Blava de València, es destacà a l’Exposició d’Art Noucentista de l’Ateneu Mercantil de València (1932) i el 1936 guanyà amb Primavera el tercer premi del Carnegie Institute de Pittsburgh.
Especialitzat en el paisatge, el seu art intimista i líric superà definitivament la influència de Sorolla per esdevenir un pont entre la pintura figurativa d’abans i de després de la guerra civil.
Nostalgia (1945. Museu de Belles Arts de València) és la seva obra més coneguda.
Dades dels Països Catalans 