Denominació turística de la Marina alacantina, estesa oficialment al litoral comprès, aproximadament, entre els caps de la Nau i de Gata (Andalusia), que inclou les costes d’Alacant i Múrcia i part de la d’Almeria.
Des del punt de vista paisatgístic és molt variada: al nord, fins a Alacant, predominen les costes abruptes, on s’obren petites cales i rades de fons arenós, mentre que des d’Alacant fins al cap de Palos predominen les costes baixes amb nombrosos arenys i albuferes, entre les quals destaca la del mar Menor de Múrcia, per continuar de nou accidentades al sud del cap de Palos, a causa del contacte de les muntanyes penibètiques amb el mar.
Municipi i capital comarcal de la Costera (País Valencià): 76,56 km2, 115 m alt, 29.343 hab (2014)
Format per una munió d’enclavaments que són record del gran terme medieval: el Realenc de la Plana, la Senyoria del Comte, la Garrofera, Terrafort, el molí de Sant Andreu, Torró, la Font Amarga, el Gafarró, el Paraire, la venta de Carbonell, el Pinar dels Frares, el territori de la Foia de Cerdà i diversos més escampats per la comarca. El terme és a la serralada Pre-bètica valenciana, drenat pels rius d’Albaida, de Cànyoles i dels Sants. Una part de l’aigua potable de Bellús arriba a la ciutat per un aqüeducte gòtic, anomenat les Arcadetes d’Alboi.
Agricultura amb conreus de secà (vinya, oliveres, garrofers, ametllers i arbres fruiters), i principalment de regadiu (amb grans superfícies de tarongers, i a més, arròs i altres hortalisses). La ramaderia és poc transcendent (boví, oví, cabrum i porcí) i avicultura. La tradició industrial es remunta als àrabs, amb la fabricació de paper, però l’embranzida moderna es cosa del principi del segle XX, amb la restauració de la paperera, de la fusta (especialitat en taüts mortuoris), alimentàries, tèxtil, productes metàl·lics i maquinària, que es desenvolupen en set polígons industrial.
LA CIUTAT.- D’origen ibèric i romà, centre de la regió de Xàtiva, es recolza al coster nord del tossal del Castell, on s’alça el castell de Xàtiva, del segle X, la timba meridional del qual és inexpugnable, adossada al qual hi hagué l’antiga ciutat i on es bastí Sant Feliu de Xàtiva, l’Albereda, amb un segon recinte on abunden les esglésies i els convents gòtics, com la col·legiata, i també el Museu Municipal de Belles Arts, notable edifici del segle XVI, i alguns casals renaixentistes; el recinte tenia nou portes que empalmà amb la Moreria (Vilanova de Xàtiva). Al principi del segle XX, desapareguda la muralla, començà l’eixample vers l’estació.
EL TERME.- Comprèn, a més, els pobles d’Annauir i de la Torre d’en Lloris, el llogaret de Sorió, les caseries de Mollà, el Realenc i de la paperera de Sant Jordi, els despoblats de Benifurt i Bixquert i el santuari del Puig.
Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 68,41 km2, 50 m alt, 29.067 hab (2014)
(cast: Jávea) Situat al litoral, en una depressió entre les terminacions orientals del sistema pre-bètic valencià, entre el Montgó i el puig de Benitatxell, a l’ampla i arrecerada badia de Xàbia, on hi ha la illeta del Portitxol. Hi desemboca el riu de Xaló o de Gorgos a la caseria marítima de la Duana, on hi ha el parador nacional de turisme. Al sector inculte hi ha pastures, garriga i pinedes
Els conreus més estesos de secà són la vinya (que es dedica fonamentalment a l’obtenció de panses) i els cereals, seguits dels garrofers; el regadiu és dedica als tarongers i als conreus d’horta. Hi predominen les explotacions agràries petites. Avicultura i pesca. Pedreres. Indústria d’adobs, fabricació de materials per a la construcció i indústria derivada de la pesca (conserves) i de l’agricultura (obtenció de panses i fabricació d’embalatges). Hi és important el turisme, que, de fet, s’ha convertit en la primera font de riquesa. Àrea comercial de Gandia. Població en ascens.
La vila, d’origen islàmic, es concentra en un tossal, a l’esquerra del riu de Gorgos; l’església parroquial de Sant Bartomeu és una construcció gòtica massissa (segle XVI); la casa de la vila és del començament del segle XVIII.
El terme hi ha, a més, l’antic monestir de Sant Jeroni de Xàbia i les caseries de Fontanella, la Granadella, l’Atzúvia, el Pujol, la Seniola, Tarraula i Vall-de-ros i el santuari del Pòpul.
Municipi i capital comarcal del Baix Maestrat (País Valencià): 95,5 km2, 6 m alt, 28.337 hab (2014)
(ant: Vinalaròs, cast: Vinaroz) Situat al litoral, al límit amb el Montsià. La plana de Vinaròs limita amb la serra d’Irta, pel sud, i és separada del delta de l’Ebre per la serra de Montsià, constitueix una plana formada pels al·luvions dels rius Sénia i Cérvol i les rambles Seca i d’Alcalà.
Es conrea gran part del terme; els conreus més estesos són: ametllers, oliveres, cereals i vinya (secà); i tarongers i hortalisses (regadiu). Ramaderia porcina, bovina i ovina; avicultura. Port comercial i de pesca. Pedreres de calcària. Indústria alimentària i de fabricació de materials per a la construcció. Centre d’estiueig i turisme. Centre comercial. Població en ascens.
La ciutat és situada arran mateix de la mar; hi ha el recinte de la vila medieval (del segle XIII, completat i emmurallat el XIV), al segle XVIII es produí l’eixamplament més important, cap al sud, cap a ponent i cap al nord, amb l’aparició de nous barris, i al segle XX hi hagué l’expansió més moderna, cap al sud, al voltant del port (obra realitzada entre el 1851 i el 1875). L’església parroquial de l’Assumpció fou construïda entre el 1586 i 1594; convent de Sant Agustí (segle XVI) i Sant Francesc (1643).
Dins el terme, santuari de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrons de la ciutat.
El 1359 els templers hi establiren la comanda de Vinaròs, i al desembre de 1411 s’hi reuní el parlament de Vinaròs.
Cova natural, de grans dimensions i d’origen càrstic. L’entrada s’obre en un coster, després d’una rampa descoberta d’uns 15 m de longitud, al vessant occidental del Cabeçó.
Conté formacions d’estalactites i d’estalagmites, força desenvolupades.
Fou explorada durant la primera meitat del segle XIX i oberta al turisme vers el 1963.
Dades dels Països Catalans 