(País Valencià)
(o misteri de la Degolla) FOLK Comparsa d’homes. Representen els soldats de la Degollació dels Innocents vestits de dimonis amb fulles de pàmpol al cap tot perseguint amb rodolins de pergamí una colla de nens i tothom qui es posa a l’abast.
Formava part de la cavalcada de la vigília del Corpus en algunes poblacions valencianes i era dita també Misteri del rei Herodes.
(Andorra)
Personatge llegendari. Simbolitza la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.
La llegenda identifica el personatge amb la misteriosa senyora del castell d’Aubinyà, guardiana de la frontera, que apareix sota la figura d’una dama vestida de blanc.
Ballador d’una dansa tradicional mallorquina anomenada ball dels cossiers, esmentada ja el segle XVI, que fou molt popular durant el Barroc.
Anaven disfressats generalment amb vestits adornats amb llaços de colors i cascavells i capells amb flors. Hom la dansava en festivitats religioses.
Fins a època recent encara és ballada en diverses localitats de les illes.
(o de l’Estendard, pop: sa Colcada) Commemoració anual de la conquesta de l’illa per Jaume I, que hom celebra el 31 de desembre a la ciutat.
La festa gira entorn de l’estendard de la Conquista, que és tret solemnement de la casa de la ciutat i exposat a la plaça de Cort. Pere III de Catalunya, manà, el 1358, que l’acompanyessin els cavalls armats. A la façana de l’ajuntament és exposat, també, el retrat de Jaume el Conqueridor.
L’antiga processó medieval a les portes de la murada, descrita pintorescament pel poeta Pere d’Alcàntara Penya, en versió barroca, en La colcada, ha estat reduïda al solemne ofici de la seu, amb el tradicional sermó de la Conquista.
(Illes Balears, segle XVII)
Nom que la tradició popular mallorquina ha donat al segon comte de Formiguera, Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, senyor feudal de Santa Margalida, poble amb el qual sostingué dures lluites, com també amb d’altres indrets.
Els seus vassalls, ressentits, li aplicaren la llegenda i la cançó del Comte Arnau, i arribaren fins i tot a substituir “mon comte Arnau” per “mon comte Mal”.
Josep M. Quadrado (Las bodas del Conde Malo, 1843), Ramon Picó i Campamar (De pressa, 1884), Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i d’altres, l’han convertit en personatge literari.
(Catalunya)
Persona que forma part d’una colla o que participa en els castells humans, originaris de la ciutat de Valls (Alt Camp).
Festa popular que hom celebra el primer diumenge després de la festa de Santa Caterina Tomàs (28 juliol).
Consisteix en una cavalcada que surt a posta de sol del convent de Santa Magdalena i que presideix una carrossa –el Carro de la Beata– amb una nena de 6 a 8 anys, envoltada d’altres infants, tots vestits a l’antiga, representant l’apoteosi de santa Caterina Tomàs.
(País Valencià)
Un dels símbols tradicionals de l’horta. És una habitació de terra, de planta quadrangular i coberta de canyes i palla, pròpia del minifundi de l’horta.
Se’n troba la més gran concentració a l’interior d’una àrea encerclada entre el Grau de Castelló al nord i Daimús, prop de Gandia, al sud.
Generalment, la barraca valenciana constitueix un tipus d’habitacle format per dues barraques contigües, la més gran de les quals serveix d’habitació i dormitori, i la més petita d’estable i cuina, tot i que sol tenir una altra cuina a l’aire lliure, la més comunament usada.
Municipi dels Serrans (País Valencià): 68,5 km2, 250 m alt, 698 hab (2014)
(cast: Domeño) Situat a la zona de parla castellana del País Valencià, a l’aiguabarreig del riu de Xelva i el Túria, el qual travessa el terme d’oest a est, i que en aquest sector passa profundament engorjat. El territori és molt muntanyós i en gran part improductiu, amb abundància de pinedes, pasturatges i erms.
Els conreus són bàsicament de secà (cereals, oliveres, vinya i garrofers). Ramaderia de bestiar de llana. Àrea comercial de València. El municipi va perdre bona part de la seva població, que es va traslladar a Marines (Camp de Túria), en ésser parcialment negat pel pantà de Loriguilla.
El poble és a la confluència del riu de Xelva amb el Túria, en un coster dominat pel castell de Domenyo, probablement d’origen romà; l’església parroquial és dedicada a Santa Caterina. Són cèlebres les danses locals, dites danses de Domenyo.
Dades dels Països Catalans 