(Binissalem, Mallorca, segle XVII)
Lul·lista. Prevere, doctor en teologia i catedràtic de retòrica a la universitat de Palma de Mallorca.
Només se li coneix un Sermón en honor de Ramon Llull, publicat el 1668.
(Castelló de la Plana ?, vers 1385 – Bohèmia, Alemanya, vers 1425)
Teòleg i diplomàtic. Consta que estudià teologia a la Sorbona entorn del 1410 i que s’hi doctorà, i es manifestà favorable a la via concilii per a la solució del Cisma d’Occident, raó per la qual assistí al de Constança (1414-17). Poc després formà part d’una legació a Bohèmia (1420), presidida pel bisbe de Lugo, Fernando de Palacios.
Aviat es destacà per la seva actuació en el problema hussita, i esdevingué cap de diverses ambaixades de l’emperador Segimon al rei de Polònia (1421), al gran mestre de l’orde teutònic i al papa Martí V (1422), davant el qual defensà la política moderada de l’emperador en la lluita contra els hussites.
S’ha conservat i és editada l’Oratio laudatoria pariter excusatoria pro caesare Sigismundo, pronunciada davant el papa el 17 de gener de 1422, que permet de saber que havia escrit un Libellus adversus quatuor articulos hussitarum, fins ara no identificat.
Consta que el 1425 ja havia mort.
(València, 25 juny 1631 – Empúries, Sardenya, 24 novembre 1678)
Prelat i frare carmelità. Professà el 1647. Era doctor en teologia. Fou predicador de Carles II. El 1674 fou promogut al bisbat d’Empúries (Sardenya).
Publicà el manual Perfecto cura de almas (1665) i Sermones varios (1668). Deixà inèdits escrits religiosos en castellà i en llatí.
(València, segle XVII – 1749)
Frare agustí. Era doctor en teologia. Ocupà diversos càrrecs, com els de prior del convent de Sant Agustí i examinador sinodal de l’arquebisbat. Sobresortí com a orador sagrat.
Publicà sermons i l’obra Declamationes ex corde peccatoris lapsi ad poenitentiam, genitusque coram Deo se humiliantis, et misericordiam exposcentis, aquesta en edició pòstuma (1750).
(Bèlgida, Vall d’Albaida, 1672 – País Valencià, segle XVIII)
Frare dominicà. Prengué hàbit a València el 1687. Es doctorà en teologia el 1705. Ensenyà i ocupà càrrecs diversos a convents de l’orde i a la Inquisició. Fou examinador sinodal de l’arquebisbat de València i del bisbat de Sogorb.
Sobresortí com a orador sagrat. Publicà algunes de les seves oracions fúnebres.
(Elx, Baix Vinalopó, 26 abril 1654 – Còrdova, Andalusia, 28 gener 1731)
Eclesiàstic i teòleg. Fou bisbe d’Orense (1709) i de Còrdova (1718).
És autor de bon nombre d’escrits en llatí, de caràcter religiós i filosòfic.
(Illes Balears, segle XV – Roma, Itàlia, segle XV)
Teòleg mercedari. Fou catedràtic de teologia a Lió i a la Universitat de Barcelona. Ocupà el càrrec de vicari general de l’orde, residint a Roma.
(l’Alguer, Sardenya, 1762 – 1819)
Teòleg i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Mateu Lluís. Estudià a Sàsser i Càller i es doctorà en teologia (1784). Fou abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea (1787), protonotari apostòlic (1790), consultor canonista del rei Víctor Amadeu III (1793) i director del Col·legi dels Nobles, de Càller (1794).
Treballà per la reforma política de Sardenya i el 1796, obligat a exiliar-se de Càller, residí a l’Alguer i a Florència. Més tard fou acollit pel bisbe d’Esglésies. Fou acusat, i exculpat, de jacobinisme (1797).
Retirat a l’Alguer, deixà escrits més de dos-cents sonets en llengua italiana i no acabà una Descrizione della Grotta di Porto Conte. Publicà diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, així com assaigs i apunts.
(Perpinyà, segle XIII – segle XIV)
Rabí i polemista jueu. Participà en la lluita antimaimonista secundant l’acció d’Abba Mari ben Mosé ben Yosef.
Se’n conserven tres cartes, escrites cap el 1300, una de les quals, adreçada a Menahem ben Selomó Meiri, tracta de la immortalitat de l’ànima.
(Illes Balears, 1361 – Alger, Algèria, 1444)
Metge, rabí, filòsof i talmudista. Fou versat en totes les ciències religioses i profanes.
Després dels avalots contra els jueus de Mallorca el 1391, es traslladà a Alger, on visqué com a metge i rabí i on esdevingué, després de la mort d’Ishaq Perfet el 1408, el cap espiritual de la comunitat sefardita.
A més del propi epitafi, escriví, en una de les 802 respostes seves a qüestions de dret que s’han conservat, el catàleg de les 23 obres que havia compost, entre les quals, parlant de tota ciència, hi ha comentaris bíblics, moralitzants i talmúdics, llibres de polèmica filosòfica i religiosa (contra el cristianisme i l’islamisme, les contradiccions dels quals coneixia bé), tractats rituals i poemes religiosos i profans.
La seva obra principal, Magen Abot, tracta de filosofia religiosa enmig de coneixements enciclopèdics.
Dades dels Països Catalans 