Arxiu d'etiquetes: Sitges (bio)

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Mingote Barrachina, Antonio

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 17 gener 1919 – Madrid, 3 abril 2012)

Dibuixant humorístic. Comandant d’infanteria. Establert a Madrid. Assidu col·laborador de publicacions periodístiques, fou director de la revista humorística “Don José”. Fou el màxim representant de l’humor castellà i burgès de la postguerra, amb un cert inconformisme conjuntural.

Entre els seus llibres d’humor gràfic cal esmentar Historia de la gente, Historia de Madrid, El Mus, Arturo y Pepe, Hombre solo, Las palmeras de cartón (1951), Historia del traje (1963), Este señor de negro (1975), Al cielo iremos los de siempre (1985) o Conciencias naturales (1996).

Ha escrit per al teatre i la televisió i és autor de curt metratges i de guions de cinema. Fou membre de la Real Academia Española des del 1987.

Massip i Izabal, Josep Maria

1 Resposta

(Sitges, Garraf, 18 novembre 1904 – Washington, EUA, 9 maig 1973)

Escriptor. Periodista acreditat, director de la revista “La Rambla” i dels diaris “La Humanitat” i “Última hora”.

Tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, fou diputat a corts per Esquerra Republicana de Catalunya (1936), partit del qual fou membre destacat i periodista influent. Lluís Companys li encarregà la redacció del text que llegí el 6 d’octubre de 1934.

El 1938 anà a París i a les Filipines, on dirigí “El Debate”. Fou empresonat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Ajudà el president Carlos Rómulo a preparar la “Carta de Río”.

Després del 1945 s’establí a Madrid, i durant 25 anys fou corresponsal, a Londres, París i Washington, d'”ABC”, “Diario de Barcelona” i “Destino”. Fou un periodista brillant i un especialista en política internacional.

Mas i Fontdevila, Arcadi

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 12 novembre 1852 – Sitges, Garraf, 31 gener 1934)

Pintor. Després dels seus estudis a l’Escola de Llotja marxà a Itàlia, on residí del 1874 al 1886. Abandonà els quadres de gènere, que substituí per la tendència naturalista.

Fou un dels artistes que “descobrí” Sitges i ajudà a convertir aquesta ciutat en un gran centre artístic del postimpressionisme.

Fou un pintor molt apreciat en el retrat, i realitzà nombrosos paisatges de remarcable lluminositat. És un dels autors dels plafons decoratius del saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1928).

Entre les seves obres cal esmentar La fugida a Egipte, La plaça de Sant Marc a Venècia i La Verema. Fou distingit amb nombrosos premis, com una primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Batlle i Mestre, Antoni

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 31 juliol 1888 – Barcelona, 26 novembre 1955)

Pedagog i dirigent escolta. Fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1912. Doctor en filosofia i en teologia, fou deixeble del cardenal Isidre Gomà i tingué una gran amistat amb el cardenal Vidal i Barraquer.

Fou un home d’acció i d’esperit obert. Interessat en la pedagogia activa, participà amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Maria Montessori en el moviment de pedagogia activa com a professor de l’Escola Blanquerna i l’Escola del Mar i com a secretari del seminari laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1918-21).

Col·laborador amb Batista i Roca en l’organització de l’escoltisme, fundà l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat (1930), del qual fou consiliari. L’any 1933 celebrà a Llorà (Collsacabra) la primera missa de campament per a les seccions de Minyons de Muntanya.

Del 1936 al 1939 visqué exiliat a Suïssa. En tornar a Barcelona exercí de professor d’ensenyament privat. L’any 1943, juntament amb antics dirigents, reprengué les activitats escoltes; reorganitzà el seu grup i desenvolupà el moviment a Catalunya contra els intents de desintegració.

Al novembre de 1955, en estat d’agonia, rebé de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme. El seu enterrament constituí una gran manifestació ciutadana. Els seus Escrits foren publicats el 1966.

Artís i Tomàs, Andreu Avel·lí

4 Respostes

(Barcelona, 12 juny 1908 – Sitges, Garraf, 2 juliol 2006)

“Sempronio“  Periodista i comediògraf. Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i, després del 1939, al “Diario de Barcelona” i “Destino”.

Fou el primer director del diari “Tele/eXprés” (1964) i el setmanari en català “Tele-estel” (1966).

Ha escrit teatre: Els fugitius de la plaça Reial (1964, comèdia), novel·la i alguns llibres com Retrat de Ramon Casas (1970), L’art de viure al dia (1970), Clar i Català (1972) i Aquella entremaliada Barcelona era una festa (1978).

El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar Cronista Oficial de la ciutat. A partir de la seva inauguració l’any 1976, col·laborà a Ràdio 4.