Arxiu d'etiquetes: Sicília

Peralta i de Randazzo, Nicolau de

(Sciacca, Itàlia, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1399)

Quart comte de Caltabellotta i gran justicier de Sicília, fill de Guillem de Peralta i Sclafani.

El 1392 prestà fidelitat a la reina Maria i al rei Martí quan en companyia de l’infant Martí arribaren a l’illa. Rebé llavors el títol de marquès de Mazzara i comte de Calatafimi. Malgrat això es revoltà el 1393, com el seu pare.

Després d’algunes negociacions, el 1395 i el 1396, per retornar a l’obediència dels reis, arribà a un compromís el 1397 i obtingué el reconeixement del comtat de Caltabellotta, la capitania vitalícia de Sciacca i exempcions fiscals.

Com a premi de la seva col·laboració per dominar la revolta de Guillem Ramon de Montcada rebé el mateix any el càrrec de gran justicier, a més de la terra de Bivona, confiscada a Pere de Montcada.

Es casà (1388) amb Isabella Chiaramonte e Ventimiglia, filla de l’almirall de Sicília Manfredo Chiaramonte, comte de Mòdica, que li aportà en dot el castell de Bivona. El succeí la seva filla Margarida.

Peralta, Ramon de

(Itàlia, després 1292 – Catània, Itàlia, 1349)

Primer comte de Caltabellota. Havia participat molt activament en la campanya de Sardenya (1323) i després en el setge d’Esglésies i de Càller, d’on fou nomenat governador.

Hagué de fer front, amb èxit, a la rebel·lió dels pisans (1325), juntament amb l’almirall Francesc Carròç i de Cruïlles, però aviat es féu palesa la incompatibilitat d’ambdós. Aixó féu que Jaume II els retirés els càrrecs.

Llavors Ramon de Peralta es traslladà a Sicília, on s’establí i es casà amb Elisabet, filla de Frederic II i vídua de Ponç Hug V d’Empúries, i inicià així la branca siciliana dels Peralta.

Alfons III li tornà el càrrec i el nomenà almirall dels estols d’Aragó fins al 1338.

Amb la seva muller, morta el 1341, foren pares de:

  • Berenguer de Peralta  (Ribagorça, després 1324 – després 1344)  El seu pare el deixà a terres catalano-aragoneses segurament amb la intenció que el succeís a la baronia de Peralta.
  • Felip de Peralta  (Ribagorça, abans 1325 – segle XIV)  Segurament morí jove.
  • Guillem de Peralta  (Ribagorça, segle XIII – Catània, Itàlia, 1348)  Segon comte de Caltabellotta i canceller de Sicília. Ell o el seu fill Guillem es desprengueren de la baronia de Peralta, venuda a llurs parents els Castre. Morí en el setge de Catània. Altres fills seus foren Mateu de Peralta i Sclafani, potser també Galceran de Peralta i Ramonet de Peralta (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Fou senyor de Sambucca i del feu Comichi.
  • Ramonet de Peralta  (Sicília, Itàlia, segle XIII – abans 1342)  Pere II de Sicília li donà el lloc de Cristia, que passà després al seu fill Ramonet de Peralta (Sicília, Itàlia, s XIV)  Morí petit, i el lloc de Cristia passà després a la branca primogènita..
  • Elionor de Peralta i de Sicília  (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Dama.
  • Joana de Peralta i de Sicília  (Sicília, Itàlia, segle XIV – 1354/55)  Es casà amb Mateu de Montcada i Sclafani, comte d’Agosta. Fill seu fou Guillem Ramon II de Montcada, comte d’Agosta. Morí jove i el seu marit tornà a casar-se amb Al·legrança Abbate.

Paternó, principat de

(Sicília, Itàlia, segle XVI – )  Títol senyorial concedit el 1566 a Francesc de Montcada i de Luna, comte d’Adernó i de Caltanissetta i senyor de Paternó. El 1672 li fou annexada la grandesa d’Espanya.

Per mort (1713) sense fills mascles del seu quadrinét i sisè príncep, els Montcada ducs de SanGiovanni posaren plet a la filla del darrer titular; guanyaren el títol per sentència del 1730, i encara el posseeixen.

La senyoria de Paternó havia estat comprada el 1456 al rei pel rebesavi del primer príncep, Guillem Ramon de Montcada i de Fenollar, comte d’Adernó.

Montcada i de Fenollar, Guillem Ramon de

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1466)

Cinquè comte d’Adernò. Fill de Joan de Montcada i d’Alagó.

Fou gran senescal, mestre justicier (1453-66) i gran camarlenc de Sicília i capità general dels exèrcits reials (1458).

Intervingué al Principat en afers de la Vall d’Aran i en les lluites entre els Foix i els Pallars i actuà sovint a les corts, sempre en estreta unió amb el seu homònim baró d’Aitona.

Fou ambaixador a França per protestar contra l’intent d’invasió de la Vall d’Aran (1438), per gestionar la pau entre el seu rei i Renat I de Nàpols (1442) o per negociar el casament de Ferran, fill del rei Magnànim, amb una filla del rei francès (1444).

El 1439 era governador del Castell Nou de Nàpols i, amb Ramon de Boïl, negocià amb els ambaixadors francesos el lliurament de la fortalesa.

Era a Roma el 1447 i el 1455, a la mort de Calixt III.

Amic de Carles de Viana, intervingué en les relacions d’aquest amb el seu pare Joan II.

Fou germà seu, Antoni Perio Montcada i de Fenollar  (Sicília, Itàlia, segle XV – vers 1452)  (dit Joan)  Heretà del seu pare la baronia de la Ferla. Fou el primer membre de la subbranca dels barons de la Ferla, el qual s’extingí amb la seva néta cinquena:

Isabel de Montcada i Cardonetto (Sicília, Itàlia, segle XVI – després 1589)  Es casà amb Antoni de Requesens, primer príncep de Pantelleria i baró de la Ferla. Fou la darrera representant de la subbranca dels barons de la Ferla.

Maria I de Sicília

(Catània, Itàlia, 2 juliol 1363 – Lentini, Itàlia, 25 maig 1401)

Reina de Sicília (1377-1401). Única filla de Frederic III i de Constança d’Aragó i néta per part de mare de Pere III de Catalunya-Aragó.

Succeí el seu pare, bé que el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d’Alagó, al qual s’uniren aviat tres vicaris més.

El projectat matrimoni de Maria amb el duc Joan Galeàs I de Milà, negociat secretament pel tutor el 1378, provocà una crisi i el rapte de la reina per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, del partit català, que la lliurà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere el 1380, les quals la custodiaren, primer a Sicília i després a Sardenya (1382), fins que fou portada a Catalunya, el 1384.

Fracassat el projecte de casar-la amb l’infant Joan, per la tenaç oposició d’aquest, el rei Pere la destinà al seu nét Martí, fill de l’infant Martí. El tracte es clogué el 1386, però el matrimoni no s’efectuà, a causa de la poca edat del nuvi, fins el 1392, poc abans de la partença de l’estol reunit per l’infant Martí per reinstaurar la nora i el fill a Sicília (1392).

Tingué només un fill, Pere, mort petit (1400), per la qual cosa deixà hereu del regne el seu marit.

Manfred I d’Atenes

(Sicília, Itàlia, vers 1307 – Tràpena, Sicília, 1317)

Duc d’Atenes (1312-17) i infant de Sicília. Fill segon del rei Frederic II de Sicília i d’Elionor de Nàpols.

Fou el primer duc català d’Atenes, però a causa de la seva poca edat, restà a Sicília, i governaren el ducat, com a vicaris generals seus, Berenguer d’Estanyol i Alfons Frederic d’Aragó, germà il·legítim de Manfred.

Morí d’una caiguda de cavall, i fou succeït pel seu germà Guillem.

Malta i Gozzo, comtat de

(Sicília, Itàlia, segle XIV)

Títol jurisdiccional, que, sobre els senyorius adquirits a Guillem Ramon de Montcada (1326), Frederic II de Sicília concedí a Guillem, duc d’Atenes, i que aquest traspassà a Alfons Frederic d’Aragó (1330).

El títol passà més tard a la corona catalano-aragonesa.

Lucrècia -amant Jaume II, s. XIII-

(Mazzara, Sicília, segle XIII – segle XIV)

Amant de Jaume II. Tingué una unió circumstancial amb el rei, en el temps en què governava a Sicília.

Fruit de l’enllaç fou un infant, anomenat també Jaume. En comunicà la naixença a Jaume II, quan aquest ja vivia a Catalunya, per mitjà d’un frare dominicà.

El rei féu donar a Lucrècia un marit en la persona de Vanno de Bonavita, veí de Mazzara.

Molts anys després, el 1324, el fill Jaume intentaria de ser admés a la cort del monarca.

Frederic II de Sicília

71 Respostes

(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)

Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.

Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).

Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.

Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.

Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.

S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).

Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.

Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.

Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.

Foixà i d’Orriols, Hug de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, segle XV)

Castellà d’Agrigent. Iniciador de la línia de Sicília.

Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, que volia dedicar-lo a l’església, però que passà a Sicília, on es casà amb Constança de Santmarçal, dama de la reina Blanca I de Navarra.

Serví el rei Martí I el Jove de Sicília. Aquest li deixà en morir (1409) 10.000 florins. Tingué rendes sobre els ports de l’illa.