Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, entre les de Vinatesa i de Fontanet, una de les més fèrtils del terme.
El torrent de la Femosa es forma, vora les Borges Blanques, de l’aiguabarreig de diversos torrents que neixen a les serres que limiten l’Urgell i la Conca de Barberà (les comes de Vinaixa i el barranc del Turull), després de passar per Juneda, Puigverd i Artesa de Lleida, desemboca al Segre aigua avall de Lleida.
(Lleida, 1 setembre 1300 – 1717)
Centre de cultura superior. Creat per privilegi reial de Jaume II el Just, amb les facultats de lleis civils, medicina, filosofia i arts, etc. Se sostenia econòmicament gràcies a les aportacions de la ciutat i l’església. Els estudiants gaudien dels privilegis concedits als universitaris de Bolonya.
L’època més esplendorosa de l’Estudi s’ha de situar entre la meitat del segle XIV i la del segle XV. Al segle XVII, fou afectat per la crisi de la societat catalana d’aquell temps. Malgrat tot, àdhuc en les èpoques de crisi, conservà sempre un cert prestigi. El 1717 fou abolit per Felip V de Borbó i traslladat a la Universitat de Cervera.
El nom d’Estudi General fou aplicat a les delegacions universitàries barcelonines de Lleida des del 1968 fins al 1991, en què es constituí la Universitat de Lleida.
Monestir cistercenc (Santa Maria d’Escarp), filial de Citeaux, a la dreta del Segre, prop de la confluència amb el Cinca.
Fou fundat el 1213 per Arnau II, abat de Citeaux, a instàncies de Pere I de Catalunya. Aviat esdevingué una important abadia i als segles XII i XIV els seus abats tingueren una gran activitat dins l’orde i intervingueren en el pas de Lavaix a l’orde cistercenc.
Però a partir del segle XV fou encomanat normalment a monjos de Poblet, alguns dels quals prengueren el títol abacial i altres només de comunitaris d’Escarp.
Després d’un cert redreçament dels segles XVI al XVIII (hom reedificà l’església aquest darrer segle), s’extingí amb l’exclaustració del 1835.
El monestir és actualment arruïnat.
Barri de la ciutat, a llevant del carrer de Cavallers, antic call medieval, bastit damunt unes adoberies d’època romana (descobertes el 1949), de les quals prengué el nom (la indústria adobera, a la qual es podien dedicar els jueus lleidatans per privilegi reial del 1248, mantingué el seu prestigi fins al segle XVIII). Havia estat emmurallat.
Important al segle XIII, amb l’avalot del 1391 el call sofrí una gran disminució; el 1410 hi restaven només 28 famílies jueves. Després de l’expulsió dels jueus no convertits (1492), la població romangué reduïda a uns 12 focs.
Resta encara un grup de les antigues cases, algunes de les quals descobertes el 1949 en enderrocar el seminari vell, antic col·legi de la Companyia.
(Lleida, 1228)
Redacció privada de dret local de la ciutat.
El dret local privatiu de Lleida tingué com a bases la carta de població atorgada a la ciutat el 1150, després de reconquerida, pels comtes de Barcelona i d’Urgell, i els privilegis concedits a la ciutat pels mateixos comtes.
Tot aquest material i el dret consuetudinari no escrit que era aplicat a la ciutat foren reunits pel jurista lleidatà Guillem Botet en un text o estatut redactat en llatí, sota el títol Consuetudines ilerdenses, el 1228.
Molts dels seus preceptes foren recollits als Costums d’Horta, als de Miravet, als de València i a les franqueses de Mallorca.
Altiplà (305 m alt) estret i llarg, orientat de nord a sud, continuació meridional, més enllà de Raïmat, del gran planell pedregós de la Sardera, l’extens piedmont que separa les conques del Segre i del Cinca.
Compresa gairebé del tot dins el terme d’Alcarràs, és continuada vers el sud, més enllà del coll de Muixol, per la serra Pedregosa i separa l’antic terme de Vallmanya amb la resta del Segrià.
El canal de Saidí la segueix pel seu front occidental, i la sèquia del Coscollar, derivació d’aquell canal, per l’oriental.
(Corbins, Segrià, 1126)
Fet d’armes, pel qual les forces musulmanes recuperaren el castell de Corbins, el qual, conquerit pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona, havia estat encomanat el 1117 al cavaller Arnau Berenguer d’Anglesola.
Els almoràvits, aprofitant-se probablement de la rivalitat entre el comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, per tal d’apoderar-se de Lleida, envaïren el Segrià i amenaçaren Albesa i les darreres conquestes del comtat d’Urgell.
Els cristians experimentaren en aquella batalla, segons el Chronicon Dertusense, moltes pèrdues d’homes, i el castell no tornà a les mans catalanes fins el 1147.
Veure> Centre Excursionista de Lleida (entitat esportiva i cultural, 1906- ).
Antic terme i despoblat, al sud del municipi, a l’esquerra del Segre.
La vall de Carratalà, afluent del Segre, es forma dins el terme de Llardecans, per la unió de diversos barrancs; a la seva dreta, prop de la seva desembocadura, hi ha la central hidroelèctrica de Seròs.
(ant: la Pobla de Cappont) Antic raval de la ciutat, format a partir de la conquesta, a la segona meitat del segle XII, al marge esquerra del Segre; l’antic areny major del riu l’envoltava. Comunicava amb Lleida pel pont Major, i amb Vilanoveta pel pont de Sant Agustí.
Era habitat per pagesos, moriscs i menestrals; hi havia l’hospital de Sant Marçal i els convents dels agustins (antic santuari de Santa Maria de l’Horta) i dels trinitaris. Era emmurallat.
Durant la Guerra dels Segadors, i per tal de fortificar Lleida, fou totalment enderrocat (1643) per les tropes franceses. Al primer terç del segle XVIII hi fou bastit un revellí o mitjalluna.
Malgrat la prohibició d’edificar-hi, des de la fi d’aquell segle hi sorgiren petites indústries (filadors, sargaires, cistellers) i, al llarg del segle XIX, serradores. Els Camps Elisis (1864) foren construïts sobre el Cap-pont.
A partir del 1869, que la ciutat obtingué el permís de repoblar el lloc, fou urbanitzat ràpidament.
Dades dels Països Catalans 