(Alcanyís, Aragó, segle XIV – segle XV)
Talmudista i erudit hebreu. Assistí com a delegat de Daroca a la controvèrsia de Tortosa (1413-14), on prengué una part activa negant l’autoritat de diverses sentències de la Haggadà en defensa del Talmud.
(Illes Balears, segle XV – segle XVIII)
Família aristocràtica. Famosa per la seva rivalitat amb la família Espanyol, que originà cruentes lluites fins al segle XVIII, amb el nom de canamunts i canavalls.
Els dos cognoms han perdurat en dos topònims del raval de Palma de Mallorca i el tema fou recollit per escriptors romàntics i de la Renaixença.
(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)
Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.
Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.
Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.
Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.
Foren fills seus Jaume d’Arenós i:
(País Valencià, segle XV)
Escriptor i eclesiàstic. Participà als concursos poètics del temps.
Al celebrat a València en 1481, a honor de sant Cristòfol, el guanyador fou Lluís Roís, i Anyó figurava entre els concursants desestimats. Aleshores féu pública una protesta en vers contra el resultat, curiosa per veure que els concursos de l’època també despertaven moltes disconformitats entre els perdedors. Roís li replicà amb irritació. Els jutges del certamen imposaren silenci a tots dos.
(País Valencià, segle XV)
Argenter notable, de la segona meitat del segle XV.
(Xàtiva, Costera, segle XV)
Musulmà convers. Es convertí en detractor de la seva antiga religió.
L’any 1487 publicà el llibre La confusió de la secta de Mahoma, que fou traduït al francès i àmpliament comentat a la seva època.
(País Valencià, segle XV)
Pintor anònim. Actiu a València, incorporà al seu estil les novetats flamenques introduïdes per Lluís Dalmau.
Li són atribuïts el retaule d’Altura (Alt Palància) i el de Santa Caterina (Museu de Belles Arts de València).
(Catalunya, segle XV)
Pintor. És autor del retaule de Sant Martí de Viladrau, obra realitzada en 1482.
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
(Rosselló, segle XV)
Orfebre. Fill de Pere i germà de Joan. Fou el més notable de la família, féu, el 1423, un crucifix d’argent per a l’església de Sant Mateu, a Perpinyà, i diversos reliquiaris per a esglésies de Montpeller i Perpinyà.
Les seves obres mestres són els busts-reliquiari de sant Abdó i sant Senén per a l’església del monestir d’Arles (Vallespir). Són fets en argent i situats cadascun d’ells al mig d’una bacina del mateix material, ornat tot amb pedres precioses.
També dirigí l’explotació dels jaciments metal·lúrgics d’Arles i Montboló.
Dades dels Països Catalans 