(Catalunya, segle XII)
Marí i frare del Temple. El 1188 comandava les quaranta galeres trameses per Guillem II de Sicília en auxili de la plaça de Tir, on els croats eren assetjats pels turcs de Saladí.
Trencà el bloqueig naval que sofria la ciutat llençant una nau encesa sobre els vaixells enemics, molts dels quals resultaren cremats.
Introduït un fort auxili, els turcs hagueren d’alçar el setge.
(Barcelona, segle XII)
Burgès. Home molt ric, tenia moltes propietats a la ciutat i a Montjuïc.
Encara que no pertanyia a la noblesa, tenia tant de prestigi que des de mitjan segle XII entrà a formar part del consell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El 1152 signà el testament de la reina Peronella d’Aragó, el 1157 actuà en el tribunal comtal i el 1164 estigué present en la cerimònia del traspàs dels drets reials de Peronella a favor d’Alfons I el Cast.
A Barcelona, a l’actual plaça de Marcús, es conserva una capella (dedicada a la Mare de Déu de la Guia) que féu construir en fer donació dels terrenys per al cementiri dels pobres.
(Catalunya, segle X – segle XII)
Comtat nominal, sense comtes titulars. Testimoniat a partir del 906.
Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers l’Anoia, la Segarra i l’Urgell. Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó el 889 i el 890.
Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona.
Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes.
La denominació de comtat de Manresa anà desapareixent al segle XII, i donà pas a diferents vegueries en els territoris de la seva antiga àrea d’atribució.
(Malla, Osona, segle XI – Catalunya, segle XII)
Eclesiàstic. Nom amb què és conegut Arnau Ènnec. Fou abat d’Amer (1051-1102) i bisbe de Vic (1102-09).
La seva elecció tingué lloc després d’una llarga seu vacant i de la deposició del bisbe intrús Guillem Berenguer (1100-01).
Erigí la canònica augustiniana de Manlleu, consagrà les esglésies de Sant Miquel d’Ordeig i d’Aiguafreda i redactà un codi de sinodals vigatanes.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Senyor del castell de Gallifa. El 1151 en féu donació al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
Aquest correspongué amb la donació de dos masos i encomanà la fortalesa, reservant-se’n la potestat, al mateix Pere de Maçanet i als seus descendents.
(Catalunya, segle XII – segle XVIII)
Antiga demarcació administrativa. Consta un primer sots-veguer o veguer del Lluçanès entre els anys 1176 i 1187, quan el rei segrestà la jurisdicció del terme de Lluçà a Pere de Lluçà, pel fet de no voler-li’n reconèixer, aquest, el vassallatge.
El 1396 s’intentà de tornar-la a crear, però els senyors de la baronia de Lluçanès s’hi oposaren tenaçment.
El 1449 la reina Maria de Castella donà un privilegi de creació de la sots-vegueria, i nomenà un sots-veguer, amb una cúria a Perafita, per a la part osonenca del Lluçanès, i una altra a Sant Feliu Sasserra, per a la part bagenca o manresana. El 1455 un decret de Joan II el Sense Fe anul·là aquesta creació, i la contrada tornà a restar en poder del baró.
Nous intents de creació de la sots-vegueria tingueren lloc el 1474 i el 1491; aquesta darrera vegada es creà un nou sots-veguer, que no arribà a poder exercir el càrrec.
Finalment, el 1611 el baró vengué els seus drets al rei i a la Universitat de prohoms, i es creà definitivament la sots-vegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs. En romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció total de la mitra de Vic.
Perdurà fins al principi del segle XVIII, que es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Pintor romànic anònim. Representa el corrent bizantí a Catalunya.
Se li atribueix la pintura sepulcral de Sant Pau de Casserres, una majestat procedent del monestir de Lluçà, el frontal de Santa Magdalena de Solanllong i una peça pintada sobre fusta procedent d’Eguillor.
L’obra mestra és el frontal de l’altar de Lluçà, on aconsegueix una força expressiva enorme amb gran economia de mitjans.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. El 1134 fou un dels nobles que prometeren d’ingressar per un any a l’orde del Temple.
Figura en alguns documents de govern importants entre els anys 1132 i 1157, com a conseller del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fou figura destacada durant tot el govern del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i formà part del seu consell bastant sovint.
El seu nom figura a una desena de documents de govern importants entre el 1134 i el 1160.
El més transcendent és el del privilegi d’instauració i dotació inicial de l’orde del Temple (1143).
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Tenia els castells d’Avinyó i de Llers, en terres de l’antic comtat de Besalú, pertanyent llavors al de Barcelona.
El 1128 fou desposseït pel violent comte Ponç II d’Empúries, que envaí els territoris barcelonins per aquella zona.
La ràpida reacció de Ramon Berenguer III de Barcelona restablí la situació al cap d’unes setmanes.
Dades dels Països Catalans 