Arxiu d'etiquetes: segle VI

Xàtiva, bisbat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle VI – segle VII)

Antiga diòcesi de la província eclesiàstica Cartaginense creada en el que fou municipi romà de Saetabis, al llarg del segle VI. Les primeres notícies són del 589, en què el seu bisbe Muttus assistí al tercer concili de Toledo.

Hom creu que la primitiva basílica, seu del bisbat, es trobava a l’església de Sant Feliu, situada al peu del castell, on s’han descobert els fonaments d’una primitiva basílica i un cippus romà, aprofitat com a base d’altar, del qual hom esborrà la inscripció pagana i n’hi gravà una altra, al segle VII, amb el nom del bisbe Anastasi.

Les darreres notícies són de l’any 693, amb el bisbe Isidor (II), cosa que permet de suposar que desaparegué amb la invasió dels àrabs. Alguns autors han situat dins la seva demarcació el monestir Servità.

Elx, diòcesi d’

1 Resposta

(País Valencià, segle VI – segle XI)

Territori eclesiàstic. Comprenia la major part de l’actual diòcesi d’Oriola-Alacant.

De fundació antiga imprecisa, hom no en té notícies, però, fins al començament del segle VI. El 517 el papa Hormisdes nomenà el bisbe Joan d’Elx vicari apostòlic seu per a resoldre certs afers eclesiàstics. Aquesta vicaria devia ésser només a títol personal, no pas inherent a la seu d’Elx, que continuà sotmesa a la metròpoli de Cartago Nova i, després, a Toledo.

Sota dominació bizantina del 554 al 624, una part de la diòcesi d’Elx, amb seu a Elo, passà a dependre de Toledo. Després del 624, els bisbes d’Elx recobraren tot el territori, però conservaren els noms units d’Elx i d’Elo (talment és com signen alguns bisbes del segle VII).

La diòcesi subsistí fins al segle IX (consta el 862), i potser també fins a la invasió almoràvit del segle XI. Els bisbes coneguts ho són principalment per llurs signatures als concilis de Toledo.

La basílica cristiana del període bizantí i visigòtic fou construïda damunt una antiga sinagoga.

Elpidi -bisbe Osca-

Deixa un comentari

(València, segle V – Osca ?, Aragó, segle VI)

Prelat. Era germà de sant Just, bisbe d’Urgell, de sant Justinià, bisbe de València, i de Nebridi, bisbe d’Egara.

Fou consagrat bisbe d’Osca en data insegura, entre 516 i 527. Hom no en té cap altra notícia.

Elna, bisbat d’

90 Respostes

(Catalunya Nord, segle VI – 1801)

Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.

Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.

A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.

Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.

Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.

El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.

El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.

El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.

Baleàrica, la

1 Resposta

(Illes Balears, segle IV – segle VI)

Província romana que comprenia d’arxipèlag, incloses les Pitiüses.

Creada a la fi del segle IV, fou la més recent de les que formaven part de la diòcesi d’Hispània i, incorporada a l’imperi bizantí el 534.

Fou la darrera que desaparegué.

Artemi

Deixa un comentari

(Catalunya, segle VI)

Bisbe de Tarragona (vers 589-vers 599). Envià un delegat al tercer concili de Toledo (589). L’any 592 convocà i presidí un concili provincial a Saragossa per a legalitzar la situació dels arrians convertits al catolicisme.

Féu el decret De fisco Barcinonensi referent a la recaptació de tributs als territoris dependents del bisbe; també signaren aquest document els bisbats d’Egara, Empúries i Girona.