Municipi de la Segarra (Catalunya): 30,11 km2, 791 m alt, 250 hab (2017)
Situat al sud de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, a la capçalera del riu d’Ondara, al peu del turó de Suró (827 m alt). Hi ha una part de sector forestal de bosc (roures, pins i alzines) i de pasturatges.
L’agricultura és quasi íntegrament de secà; els conreus més difosos són el blat i l’ordi. Ramaderia de llana i aviram. Població en part disseminada en poblets. Àrea comercial de Cervera.
El poble és al sector occidental del terme, en una elevació on hi ha les restes de l’antic castell de Talavera; església parroquial de Sant Salvador.
GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per una plataforma enlairada, amb una altitud que oscil·la entre els 400 i els 800 m, en la qual s’han modelat un seguit de costes de perfil dissimètric per efecte de l’erosió diferencial sobre els bancs alternants de calcàries i marques. El clima és mediterrani, però fortament modificat pels efectes de la continentalitat; les temperatures són baixes a l’hivern (amb mínimes per sota dels –8ºC) i temperades a l’estiu (amb màximes que poden arribar a ser de 36ºC), i, a causa de les escasses precipitacions (a l’entorn dels 500 mm anuals), hi ha una forta secada estiuenca. La vegetació natural s’ha vist molt afectada per l’acció de l’home amb l’establiment de camps de conreu: a les valls baixes i abrigades creix preferentment l’alzina, i en els altiplans enlairats els roures i diverses menes de pins; malgrat això gran part de la superfície comarcal és domini de les garrigues i les brolles. Hidrogràficament, la comarca fa de divisòria d’aigües entre la conca de l’Ebre, a través del Segre, i els rius que desguassen directament al Mediterrani; amb tot, la majoria de rius que la drenen tenen la direcció est-oest i són tributaris del Segre (Llobregós, Sió, Ondara i Corb, principalment).
POBLACIÓ: El poblament és preferentment concentrat; els municipis dels sectors septentrional i oriental tendeixen a la dispersió, pròpia de les comarques veïnes (el Solsonès i l’Anoia), mentre que el sector meridional tendeix a la concentració, pròpia de les comarques veïnes pertanyents a la Catalunya continental (Conca de Barberà i Urgell). La població ha tingut un signe molt diferent a través dels segles. A mitjan segle XIV (1359) el conjunt de la comarca tenia uns 16.000 h, xifra notable considerats els recursos de l’època i la població total de Catalunya; la pesta negra causa estralls, i a la fi del segle XV (1497), la població s’havia reduït a uns 9.000 h. La recuperació fou clara durant el segle XVIII i primera meitat del segle XIX, però a partir d’aquest moment començà a minvar de manera lenta i inexorable, a conseqüència de les successives crisis dels conreus i de la tendència a l’èxode rural. A partir del 1970, tanmateix, les xifres de població han tendit a estabilitzar-se sobre els 17.000 h, la qual cosa representa una densitat al voltant dels 24 h/km2.
ECONOMIA: L’economia es basa quasi exclusivament en el sector primari, sobretot l’agricultura. Es conreen un total de 44.627 ha (61% de la superfície total) i la producció s’ha incrementat notablement gràcies a la desaparició del guaret amb la introducció dels adobs químics i de rotacions més complicades (alternança de cereals d’hivern amb d’altres de primavera). Els conreus són bàsicament de secà, ja que el regadiu (273 ha) només es troba localitzat al llarg del curs dels rius Corb, Ondara i Sió, amb producció d’escasses quantitats de farratges, patates, verdures i fruites (peres). Els conreus més difosos són els cereals (principalment ordi i blat), seguits en importància per la vinya, l’olivera i l’ametller. La mecanització dels treballs agrícoles ha produït durant el segle XX la progressiva desaparició de petites propietats a expenses de les mitjanes i les grans; la propietat d’extensió mitjana (entre 5 i 50 ha) representava el 27,8% del total al començament del segle XVIII (1716) i el 67% el 1996.
La ramaderia ha estat un complement tradicional de l’agricultura; a finals del segle XX el bestiar de llana (uns 11.000 caps) es criava en règim estabulat; el bestiar boví es dedica fonamentalment a la producció de carn; la cabanya porcina ha estat la que ha experimentat un major increment quant a nombres absoluts: en la dècada de 1990 la Segarra comptava amb més de 210.000 caps i és base d’una destacada indústria càrnica i de fabricació de pinsos. Cal destacar, d’una altra banda, les granges d’aviram (en especial les de pollastres i galls) i la cunicultura.
El sector industrial com més va més importància pren; hi ha en primer lloc la indústria alimentària, derivada de l’agricultura: farineres (Cervera, Guissona i Torà), galetes (Cervera) i pastes de sopa (Guissona), i elaboració de pinsos; menció a part mereix la cooperativa agropecuària de Guissona, destacada indústria de transformació alimentària. Segueixen en importància la indústria tèxtil cotonera i de gènere de punt, la metal·lúrgica i la de materials per a la construcció (ciment natural, principalment). Des del punt de vista comercial Cervera estén el seu àmbit d’atracció pel sector centre-sud de la comarca, mentre que la part més septentrional correspon al mercat extra-comarcal de Ponts (Noguera).
HISTÒRIA:Algunes troballes de materials arqueològics, procedents de diversos llocs de la comarca, documenten, d’una manera encara incerta, el poblament des del neolític. Però fins a l’edat del ferro, ja dins el primer mil·lenni aC, hom no disposa d’un poblat excavat, el de Guissona, amb materials hallstàttics, que continuà a l’època ibèrica, de la qual hi ha testimonis arreu de la comarca. El poblat ibèric de Guissona degué ésser un dels centres més importants, com ho demostra el fet que encunyés moneda, amb el nom d’Eso, que fou transformat en Iesso durant la romanització, quan adquirí categoria de municipi romà. El poblament rural, amb vil·les romanes, fou intens, sobretot al voltant de Guissona, la qual cosa indica una agricultura intensa.
La reconquesta obligà a poblar bé la comarca per a servir de barrera a les incursions sarraïnes. A mitjan segle XIV hi havia uns 16.000 h. Pestes, lluites i emigracions feren que al final del segle XV la població baixés fins a uns 9.000 h. L’any 1515 començà la recuperació que havia de portar a l’esclat demogràfic del segle XVIII. Els primers anys del segle XIX la industrialització de la Catalunya mediterrània provocà una emigració considerable. A la darreria del segle XIX i primers anys del XX la fil·loxera féu estralls en les vinyes i en el comerç del vi, molt florent. La major part del pobles perderen habitants. Cervera, que havia sofert una caiguda espectacular amb la supressió de la Universitat (1824), tenia quasi la mateixa població el 1910.
El període 1910-36 fou bo per a la Segarra, on el pagès es dedicà al conreu del blat amb tècniques racionals i s’organitzà en sindicats agrícoles a fi d’avaluar els fruits als màxim. La represa de Cervera i de Guissona arrossegà d’altres municipis a incrementar els seus habitants. La guerra civil i la postguerra afectaren la comarca favorablement en l’aspecte econòmic; terres bladeres, hom no hi passava gana i els preus dels productes del camp s’hi mantingueren elevats. Malgrat l’estabilització, l’emigració continuà fins a la situació actual. Dels diversos costums jurídics tradicionalment viscuts a la Segarra, l’actual compilació del dret civil n’ha recollit la soldada.
La comarca, tal com fou definida en la divisió territorial del 1936, era la meitat oriental del partit judicial de Cervera establert el 1834, arran de la divisió provincial (excepte Torà, Biosca i Sanaüja, que pertanyien al de Solsona, i Vallfogona de Riucorb, al de Montblanc), i corresponia només a una petita part del corregiment de Cervera, del 1716, i de la vegueria de Cervera, molt extensos, d’origen medieval. Fins al segle XII havia pertangut als comtats d’Osona–Manresa (riberes de Cervera i el riu Corb), Cerdanya–Berga (ribera del Sió) i Urgell (pla de Guissona, ribera de Llobregós). Respecte a la divisió del 1936, la llei de divisió comarcal de Catalunya del 1990 establí dos canvis en la Segarra. D’una banda se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que passà a la Conca de Barberà. D’altre, Montornès de Segarra, fins aleshores a la comarca de l’Urgell, fou agregat a la Segarra.
Convent mercedari, situat al poble. Una antiga tradició feia néixer a Portell, antic cap del terme, sant Ramon Nonat.
El convent mercedari es fundà vers el 1245, després que Guerau, prior de l’església de Solsona, concedís la propietat de l’església de Sant Nicolau, existent en el dit lloc, a Pere Nolasc, mestre de l’orde mercedari.
La tradició vol que es traslladés al convent el cos de sant Ramon, i l’augment de devoció al sant fou causa de l’ampliació del convent els anys 1597 i 1625 i que el general de l’orde Pedro de Salazar el 1675 iniciés la construcció del gran convent i església, anunciats pomposament com l’Escorial de la Segarra.
L’església és un magnífic edifici barroc d’una gran nau i cúpula acabat al segle XVIII amb línies neoclàssiques. El retaule major i altres ornamentacions foren fets per Pere Costa.
El claustre fou construït al principi del segle XIX; hom hi llegeix la data de 1802. La capella de Sant Ramon amb el seu mausoleu és el centre de la devoció popular i és a la part septentrional del temple.
La seva comunitat tenia 8 membres el 1835. Després de l’exclaustració serví de sufragània de Portell, fins que retornaren els sacerdots el 1897, que hi establiren una escola de l’orde.
Avui el gran convent és habitat per tres comunitaris, que mantenen viu el caliu de la devoció a sant Ramon.
Municipi de la Segarra (Catalunya): 18,53 km2, 641 m alt, 507 hab (2017)
Situat a l’oest de l’altiplà de Calaf, al sector més alt de la comarca, damunt els altiplans del pla de Sant Ramon i pla de Viver, que separen les riberes de Sió i del Llobregós, al límit amb l’Anoia. Drenen el terme diversos barrancs tributaris del Sió.
Es formà com a resultat de la fusió (1940) del poble de Portell i el barri de la Manresana.
L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, totalment de seca; els conreus més estesos són els de cereals (blat, civada i ordi), veces, patates, ametllers i oliveres. Ramaderia (bestiar oví i porcí). Àrea comercial de Cervera.
(o Sant Pere el Gros; ant: Sant Pere de Ripoll de Cervera o Sant Pere de Cervera) Priorat benedictí filial de Ripoll, al sud-oest de la ciutat, vora el riu d’Ondara.
És característica la seva església rodona, construïda al segle XI. És una de les millors rotondes del romànic català. El diàmetre exterior és de 10 m, i l’interior de 5. Té un absis a llevant i la porta descentrada vers migdia. El seu interior té sis fornícules en els murs, repartides simètricament, i un airós campanaret d’espadanya al centre de la volta.
S’esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089.
El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.
El priorat decaigué al segle XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou endebades.
Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces d’una galeria que l’envoltava.
Es feren obres de restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l’Arxiu Històric de Cervera, que n’és el propietari.
Pabordia o priorat canonical, dependent de l’Estany, situat a l’església parroquial de Sant Pere dels Arquells.
Guillem Bernat d’Òdena i els seus dotaren aquesta església, que acabaren d’edificar l’any 1086, amb el terme del castell de Llindars i altres alous, i el 1100 Ramon Guillem d’Òdena, fill del fundador, la cedí a l’Estany perquè hi establís una canònica augustiniana. Aquesta ja hi era el 1115, i aviat rebé importants donacions i les esglésies de Rubinat, Montmagastrell (Urgell) i Pontons (Alt Penedès).
Inicialment hi havia un prior, prepòsit o paborde, quatre canonges, dos beneficiats i alguns servents. Al segle XV tenia només el prepòsit i un canonge, i al segle següent ja no hi residia cap canonge. El 1592, en ésser secularitzades les canòniques catalanes, fou pres a l’Estany i cedit a Montserrat, que hi establí un monjo prior i alguns servents fins el 1835.
L’església actual fou refeta al segle XIV i modificada el 1867 i no guarda cap vestigi antic.
Municipi de la Segarra (Catalunya): 12,45 km2, 556 m alt, 177 hab (2017)
(ant: Sant Guim de Llor o Desllor) Situat entre les capçaleres del Llobregós i del Sió. El terme és accidentat per petites ondulacions cobertes de boscs de pins, alzines i roures.
Agricultura de secà: els conreus més estesos són els de cereals, vinya, oliveres, ametllers i hortalisses. Ramaderia (bestiar oví i porcí; avicultura. Indústries de fabricació de materials per a la construcció, metal·lúrgica i de la construcció. Àrea comercial de Cervera.
El poble és al sector occidental del terme. L’església parroquial és dedicada a santa Maria.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Comabella, d’aspecte medieval, i Vicfred.
Municipi de la Segarra (Catalunya): 25,10 km2, 738 m alt, 1.028 hab (2017)
Situat a la part oriental de l’Alta Segarra, en contacte amb l’Anoia, a l’est de Cervera, entre la vall del riu d’Ondara i la capçalera del Sió.
Els conreus són tots pràcticament de secà (cereals, llegums, farratge i ametllers), la vinya ha desaparegut. Darrerament s’ha incrementat molt la ramaderia, especialment de bestiar porcí. Indústria alimentària (farineres), de la construcció i mecànica. Àrea comercial de Cervera.
Municipi de la Segarra (Catalunya): 32,99 km2, 409 m alt, 401 hab (2017)
Situat a la dreta del Llobregós, afluent del Segre per l’esquerra, a l’extrem nord-oest de la comarca, al límit amb la Noguera. Comprèn gairebé tota la vall baixa de la riera de Sanaüja. Al nord i l’est accidenten el territori les serres que marquen el límit amb el Solsonès (Pedrafita, 672 m alt).
L’economia es basa en l’agricultura, totalment de secà, i els conreus principals són els de cereals (blat, ordi, civada), vinya i olivera. Ramaderia de la llana i bestiar porcí. Avicultura. Petita indústria tèxtil cotonera. Àrea comercial de Ponts.
La vila és a la dreta de la riera de Sanaüja, dominada per una elevació on s’aixequen les restes de l’antic castell de Sanaüja; església parroquial de Santa Maria, gòtica amb façana barroca.
Dins el terme hi ha l’antiga canònica augustiniana del Pla.
Hi predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu; els conreus més estesos són els de cereals (blat, ordi i civada), seguits dels d’ametllers i oliveres. Ramaderia de llana i porcina, a més de granges avícoles. Àrea comercial de Cervera. La població augmentà durant els tres primers decennis del segle XX, però retrocedí a partir del 1940, fins al decenni del 1990, en què acusà un increment.
Situat al sud de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, a la capçalera del riu d’Ondara, al peu del turó de Suró (827 m alt). Hi ha una part de sector forestal de bosc (roures, pins i alzines) i de pasturatges.
Dades dels Països Catalans 