(Catarroja, Horta, 1903 – València, 1976)
Sacerdot i erudit. Canonge arxiver de la catedral de Sogorb.
Ha publicat articles sobre art i història a revistes valencianes, i els llibres Relicario de la catedral de Valencia (1964) i Episcopologio de la diócesis de Segorbe-Castellón (1974).
Veure> Sunifred Llobet (ardiaca, científic i astrònom català del segle X).
(Arles, Vallespir, 13 juny 1801 – 12 juny 1864)
Prevere i poeta. Fou rector de Montalbà de l’Església i un dels precedents de la Renaixença de la Catalunya Nord. Com a eclesiàstic fou professor de teologia i d’escriptura fora de la terra nadiua.
Fins al 1882 no foren publicades un recull de les seves poesies per Josep Bonafont (Arles, vila fortunada, La dona forta, etc).
(València, 22 agost 1915 – 27 setembre 1987)
Liturgista. Metge cirurgià, es doctorà en teologia i es féu sacerdot. Estudià a València, Comillas i Roma, fou professor al seminari i a la Universitat de València.
Els seus treballs sobre antropologia i medicina en sant Gregori de Nissa, el dejuni en sant Jeroni i sobre litúrgia patrística, suscitaren polèmiques a nivell internacional. Posteriorment es dedicà a la publicació de còdexs i fragments de sacramentaris romans i de texts de litúrgia visigòtica, especialment del Liber misticus.
Com a fruit d’un Iter hispanicum a la moderna, publicà inventaris de manuscrits litúrgics de Poblet, Girona, Tarragona, Vic, Vallbona, Biblioteca Nacional de Madrid i Toledo i, com a complement, dos volums dels conservats a totes les altres biblioteques de l’estat espanyol (el segon dedicat a Aragó, Catalunya i País Valencià).
(Castell de Vernet, Conflent, 11 setembre 1877 – pla Guillem, Vallespir, 28 juliol 1942)
Prevere i escriptor. Publicà estudis històrics sobre els monestirs del Canigó, de Cuixà i de les esglésies del Castell de Vernet i d’Elna.
És autor del reculls poètics Lliris, roses i violes (1914) i El Romanceret del Pessebre (1932).
(València, segle XVII)
Poeta i sacerdot. Composicions poètiques seves, en castellà, però la majoria en català figuren al recull poètic Sacro Monte Parnaso, publicat sota el seu nom a València (1687).
(Perpinyà, segle XVII)
Eclesiàstic. Durant la guerra dels Segadors lluità a favor del domini francès del Rosselló. Els seus atacs armats als castellans foren recompensats per La Mothe, amb el càrrec vitalici de capellà del castell de Perpinyà.
(Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1866 – Perpinyà, 1926)
Eclesiàstic. Fou professor al seminari de Prada i capellà de Prats de Molló.
És autor del recull La vall de Prats (1925) i d’una sèrie d’estudis d’erudició històrica, entre els quals Aperçu sur l’abbaye d’Arles-sur-Tech (1912), Notice historique sur Saint-Feliu-d’Avall (1917) i Notes de géographie historique sur le haut Vallespir (1926).
(Sant Joan de Sineu, Mallorca, 1948 – )
Medievalista i sacerdot. Féu estudis al seminari de Mallorca i a la universitat de Friburg de Brisgòvia (RFA), on s’interessà pel lul·lisme i on es doctorà en teologia (1975) amb una tesi sobre la teoria lul·liana dels correlatius (1979).
Secretari d’“Estudios Lulianos” i de l’Institut d’Estudis Baleàrics, fou professor del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca.
Ha editat l’Ars Notatoria i l’Astronomia de Ramon Llull.
(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 9 març 1876 – 25 abril 1951)
Erudit i narrador. Des del 1894 estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Mallorca, i fou ordenat sacerdot el 1904, any en que cursà estudis lliures a la facultat de dret de Barcelona, on es llicencià el 1907.
Cap al 1911 començà a treballar per a la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, i aviat n’assumí tota la responsabilitat, cosa que li costà un llarg i enutjós plet amb Antoni M. Alcover (1919-23). Pràcticament tot sol, transcriví i prologà els volums V-XX (1911-38) i, encara, tingué cura de l’edició del Llibre de meravelles (1931-34) i del Blanquerna (1934-54) a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”.
Escriví una Vida compensiosa del beat Ramon Llull (1915), un excel·lent estudi sobre el Dinamisme de Ramon Llull. Traduí i prologà per a la Fundació Bernat Metge D’agricultura, de Cató (1927), Del camp, de Varró (1928), i De l’orador, de Ciceró (1929-33).
La seva tasca d’erudit no li permeté de dedicar-se prou a la seva vocació d’escriptor adscrit a l’anomenat naturalisme rural. Deixà només la contarella primerenca Flor de card (1911) i les magnífiques narracions recollides pòstumament a Novel·letes rurals (1953) i Quadrets i pinzellades (1956).
Dades dels Països Catalans 