Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Oliveres i Brossa, Jaume

(la Garriga, Vallès Oriental, 13 gener 1877 – Barcelona, 6 setembre 1957)

Excursionista i sacerdot. Fou ordenat sacerdot el 1901.

Cap al 1910 començà a recórrer el Pirineu Central i ingressà al Centre Excursionista de Catalunya, en els rengles del qual fou el més destacat capdavanter de l’excursionisme d’alta muntanya.

Realitzà diverses primeres ascensions al massís de la Maladeta, on obrí la cèlebre via dels descalços, a l’Aneto, i als Encantats, i féu conèixer els seus itineraris en conferències i recensions publicades al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.

El 1916 protagonitzà un dels episodis més dramàtics i coneguts de l’excursionisme català: en el transcurs d’una ascensió a l’Aneto, un llamp fulminà dos dels seus companys, el guia Sayó i l’alemany Blass, fet que narrà en el cèlebre opuscle Els llamps de la Maleïda (1917).

Nissim ben Reuben Gerundi

(Girona, segle XIV – Barcelona, vers 1375)

Metge, astrònom, talmudista i rabí. Principal autoritat del judaisme català al segle XIV. Regí l’escola de Barcelona, on es formaren els grans rabins de la generació posterior.

El 1352 fou cridat pel rei Pere III per assistir l’infant Joan en una malaltia; consta que els anys 1357, 1369 i 1373 aquests li encomaren qüestions jurídiques entre els jueus.

El 1367 sofrí presó, amb altres principals jueus de Barcelona, per una falsa acusació de crim ritual.

Escriví uns 20 comentaris sobre tractats del Talmud i 13 comentaris més sobre el Pantateuc, 12 homilies, unes 77 respostes a qüestions de dret, poesies i quatre cartes.

Se n’ha conservat una còpia autògrafa del Pantateuc datada el 1336.

Nicolau i Pous, Francesc

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 24 agost 1930 – )

Sacerdot i científic. Llicenciat en teologia i ciències exactes, fou professor de filosofia de la naturalesa a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Barcelona i de matemàtiques i ciències al Seminari Menor Diocesà.

Ha destacat per una intensa activitat com a divulgador científic, tant per a infants (a “Cavall Fort”) com per a adults (a “Catalunya Cristiana”).

Les seves col·laboracions a aquesta darrera revista estan recollides en diversos llibres: L’evolucionisme, avui (1984), Origen i estructura de l’univers (1985), La constitució de la matèria (1986), La cèl·lula i la reproducció dels éssers vius (1987) i El cervell i l’ànima humana (1990).

També és autor d’una biografia del geòleg Jaume Almera.

Mosé Hallewa

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV)

Rabí i autor jueu.

El 1373 el rei Pere III el cridà a Barcelona per decidir, amb altres rabins, una qüestió de dret hebraic, i poc després fou demanada la seva opinió sobre un litigi entre dos jueus que pretenien el rabinat suprem sobre els jueus de França.

Hom n’ha conservat 17 respostes a qüestions de dret hebreu i tres llibres de comentaris talmúdics.

Montanyà i Coca, Ramon

(Navès, Solsonès, 10 agost 1752 – Manresa, Bages, 1811)

Sacerdot i guerriller.

Era canonge de la seu de Manresa en esclatar la guerra del Francès (1808).

Fou cap de la junta de govern creada a la ciutat per oposar-se a la penetració francesa i com a comandant general del sometent lluità a la primera batalla del Bruc.

Millan i Alonso, Eusebi

(Quiñonería, Sòria, 16 desembre 1886 – Alella, Maresme, 11 abril 1956)

Sacerdot escolapi i iniciador del bàsquet a Catalunya.

Destinat a Cuba, tingué oportunitat de conèixer aquest esport i fins i tot el seu creador.

En tornar a Catalunya, l’introduí primer al col·legi de Sant Antoni de Barcelona (1922) i després el de Santa Anna de Mataró (1929), com a mitjà pedagògic de formació dels alumnes.

Menalt, Gabriel

(Mataró, Maresme, segle XVII – Barcelona, 1687)

(o Manald)  Músic i sacerdot.

Fou organista, per oposició, de Santa Maria del Mar de Barcelona (1679-87), on també fou mestre de capella durant un període breu.

Hom en conserva obres per a orgue, tientos, versos i motets de força interès i força qualitat.

Marquilles, Jaume

(Barcelona, 1368 – 1451)

Jurisconsult i sacerdot. Estudià a Lleida i fou vicari general de la diòcesi de Vic (1428).

Fou vice-canceller de Martí l’Humà i era capellà de la seu barcelonina quan va dedicar als consellers els seus comentaris als Usatges (1448), publicat amb el títol Manna Jacobi de Marquilles super Usaticis Barcinone (1505).

Manescal, Onofre

(Barcelona, segle XVI – segle XVII)

Professor de teologia, sacerdot i orador. Pronuncià discursos i sermons en llatí, català i castellà.

És conegut sobretot per Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandesa de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la catedral de Barcelona i publicat el 1602.

Famós per la seva defensa de la llengua catalana, tenia pretensions d’historiador.

Fou un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica de Jeroni Pujades.

Llord, Josep -sacerdot, s. XVII-

(Barcelona, segle XVII)

Sacerdot. Rector de Fondarella (Pla d’Urgell), fou també examinador sinodal i visitador de la diòcesi de Solsona.

Autor de Foment de la pietat i devoció cristiana (1693), d’una gran difusió, i altres llibres de pietat.