Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Vila, Jaume Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 1570 – 1638)

Heraldista. Sacerdot, donzell de llinatge empordanès.

És autor d’un tractat, en català, d’Armoria del Principat de Catalunya, en quatre volums, en el qual començà a treballar el 1602, il·lustrat amb nombrosos escuts policromats, abundants notes genealògiques i expresses digressions històriques que denoten el seu exaltat nacionalisme, i d’una Vida del canonge barceloní Pere Font (1614).

En el seu afany de recollir dades per contrarestar el partidisme anticatalà dels historiadors castellans, féu copiar i prologà la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa (1603), la Crònica de Jaume I (1619) i la coneguda amb el nom de La fi del comte d’Urgell (1624, 1631), de qui es declara enyorat i fervent partidari.

Vallfogona, el Rector de *

Deixa un comentari

Nom popular amb el qual fou conegut el sacerdot i escriptor català Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582-1623).

Vallet i Arnau, Francesc de Paula

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 juny 1883 – Madrid, 13 agost 1947)

Sacerdot. Gairebé acabada la carrera d’enginyer, recobrà la fe catòlica i ingressà a la Companyia de Jesús (1907). Ordenat sacerdot (1920), inicià la seva activitat apostòlica adreçant-se a auditoris masculins, els quals atragué a cases d’exercicis, on dedicaven cinc dies complets a l’oració i a la incidència del missatge cristià sobre les seves vides privades i responsabilitats socials (Obra d’Exercicis Parroquial).

Exercí una extraordinària influència a tot Catalunya, però, endut per la seva vocació, deixà la Companyia de Jesús (maig 1928) i trobà incardinació a la diòcesi de Salto (Uruguai). Protegit pel seu bisbe, el doctor Camacho, i pel de Barcelona, Josep Miralles, inicià la fundació d’una nova família religiosa: els cooperadors parroquials de Crist Rei.

Disposicions de la Santa Seu l’obligaren (juny 1929) a traslladar-se a l’Uruguai, on inicià una obra d’exercicis similar a la de Catalunya.

Establert a Valença del Delfinat gràcies al bisbe Pic, hi consolidà la seva fundació i estengué l’obra dels exercicis pel Delfinat i la Provença. L’any 1945, amb alguns companys seus, passà a Madrid, on morí mentre predicava uns exercicis.

Terricabris i Meroles, Francesc

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 1837 – les Preses, Garrotxa, 1900)

Escriptor. Sacerdot (1863) i mestre.

Autor de drames teatrals en vers (Lo fill pròdig, 1887; L’últim senyor d’Hostoles, Lo castell de Finestres, 1890) i d’algunes monografies, com Nostra Senyora del Colell (1890) o Ramellet de notícies històriques i tradicionals sobre Olot i sa comarca...

Solà i Moreta, Fortià

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 1876 – Barcelona, 17 setembre 1948)

Sacerdot, literat i historiador. Es formà al seminari de Vic, on s’ordenà de sacerdot el 1901, i completà els estudis de teologia a Tarragona, amb la llicenciatura (1903).

Destinat de vicari a Navarcles (1905), inicià les tasques d’investigació històrica, que continuà a Moià, a Centelles i com a beneficiat al Carme de Barcelona, on passà el 1921 i on residí fins a la seva mort.

De la seva extensa producció, de més de cinquanta obres, es destaquen les monografies de santuaris marians: Fucimanya (1911), Cabrera (1915), Puig-l’agulla (1916), el Sòl del Pont, de Roda de Ter (1928), Rocaprevera (1930), el Coll, de Barcelona (1931), Lurda de la Nou (1936); històries de pobles: Navarcles (1910), Sallent (1920), Aiguafreda (1932), Sant Andreu de Llavaneres (1936) i la història en dos volums de Torelló (1947); històries de monestirs i esglésies, com: Sant Benet de Bages (1964), el temple parroquial de Moià (1918), del Carme, de Barcelona (1949), i molts altres treballs i articles sobre imatges marianes, imatges del Sant Crist, goigs, poemes, sobretot religiosos, obretes de circumstàncies, i sobretot la biografia de Josep Torras i Bages, en quatre volums (1935).

Satorres, Francesc

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, segle XVI)

Escriptor humanista. Sacerdot.

És autor d’una tragèdia en llatí, Delphinus, publicada a Barcelona el 1543: relació del fracassat setge per part del delfí de França de la vila de Perpinyà del 1542 i representada, en llatí, amb acompanyaments musicals, davant l’exèrcit d’operacions del victoriós duc d’Alba.

A part l’interès històric -són esmentats els noms dels personatges i capitosts més importants dels dos exèrcits-, també en té per la manera com l’autor canta, per boca de la nimfa Ruscino (filla de Venus i del Pirineu), els pobles del Rosselló, anomenant-los en cadenciosos versos amb reminiscències virgilianes.

És un curiós exemple de teatre humanístic representat fora de les aules universitàries.

Sala i Balust, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)

Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).

Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.

És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.

Saborit i Comellas, Ramon

Deixa un comentari

(Gironella, Berguedà, 1906 – Barcelona, 2 octubre 1989)

Sacerdot i escriptor. Fou un dels fundadors de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic. Rector de Viladecans durant vint anys.

Estrenà o publicà obres teatrals, per a infants o bé de tipus moralitzador, entre les quals cal destacar Llar morent (1932). També el poema de caràcter medieval El príncep que cercà la felicitat (1933) i el conjunt Contes i narracions (1946).

Ruera i Pujol, Antoni

Deixa un comentari

(Puiggròs, Garrigues, 18 gener 1835 – Montserrat, Bages, 17 febrer 1913)

Sacerdot secular i més tard benedictí i abat titular de Ripoll. Estudià al seminari de Barcelona, d’on passà a Girona (1862) com a familiar del bisbe Constantí Bonet.

Ordenat de sacerdot (1866), exercí algun temps el ministeri parroquial, fins que professà com a benedictí a Montserrat (1876). Fou secretari de l’abat Miquel Muntadas, hostatger i majordom.

El 1890 fou nomenat prior de Montserrat i el 1892 visitador de la província espanyola de la Congregació de Subiaco. Aleshores fou nomenat abat titular de Ripoll. Exercí el càrrec fins el 1907, que, malalt, es retirà a Montserrat.

Sota la seva gestió s’expandí molt l’orde a tot l’estat espanyol i als països de l’Amèrica Llatina i a les Filipines.

Rubió i Nadal, Josep

Deixa un comentari

(el Vilosell, Garrigues, segle XVIII – Bràfim, Alt Camp, després 1814)

Naturalista i capellà.

S’ordenà sacerdot i fou rector de Vilanova de Prades (Conca de Barberà) i més tard de Bràfim.

Féu estudis mineralògics i publicà dos almanacs en català.