Llogaret de l’antic municipi de Lluçars, situat dalt d’un serrat, a la divisòria d’aigües entre el riu de Queixigar i la Noguera Ribagorçana, vers la qual aflueix el barranc de l’Almúnia, que neix al sud de la població.
La serra de l’Almúnia (1.009 m alt), situada també al sud del llogaret, és termenal dels termes de Lluçars, el Pont de Montanyana i Viacamp.
Llogaret (1.380 m alt), situat a la dreta de l’Isàvena, a la part interior de la gran corba descrita pel riu abans de penetrar dins el congost d’Ovarra.
L’església romànica de Sant Pere és annexa de la de les Paüls.
Poble (669 m alt), a la part del terme situada a la conca de l’Éssera, al vessant occidental de la serra de Sant Salvador i prop de la carretera de Benavarri a Graus. Era un antic municipi (juntament amb l’actual despoblat de Puigverd) agregat al de Benavarri abans del 1930.
L’església parroquial de Santa Maria fou consagrada el 1105 pel bisbe Ramon de Roda. La senyoria pertanyia als marquesos d’Aitona.
El català d’Aler és un dialecte de transició amb els parlars aragonesos de la zona de Graus, amb menys trets aragonesos, tanmateix, que els de Jusseu i Torres del Bisbe.
Comarca de la Franja de Ponent: 1.725,26 km2, 7.611 hab (2007), densitat: 4,41 h/km2, capital: Benavarri
(o Baixa Ribagorça) Situada entre la Vall d’Aran (nord-est), l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà (est), la Noguera (sud-est), la Llitera (sud), les terres aragoneses (oest) i França (nord).
Consta de 24 municipis: Areny de Noguera – Benasc – Benavarri – Beranui – Bissaürri – Bonansa – Castigaleu – Castillo de Sos – Estopanyà – Gia – Lasquarri – Monesma i Queixigar – Montanui – les Paüls – la Pobla de Roda – el Pont de Montanyana – Saünc – Sessué – Sopeira – Tolba – Tor-la-ribera – la Vall de Lierp – Viacamp i Lliterà – Vilanova d’Éssera
GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén de nord a sud des de les màximes altituds del Pirineu fins als darrers contraforts meridionals de les serres prepirinenques, a tocar de la depressió de l’Ebre. El sector més septentrional és domini dels alts cims del Pirineu axial, que en aquest sector ateny altituds per sobre dels 3.200 m al massís de la Maladeta (pic de la Maladeta, 3.308 m, i de l’Aneto, 3.404 m) i a d’altres situats més cap a ponent, com ara el pic de Perdiguero (3.221 m) i el pic de Pocets (3.371 m); la vall de Benasc solca transversalment aquest sector pirinenc amb direcció nord-est – sud-oest, i conforma, junt amb les valls de Barravés i de Castanesa, els únics eixos de poblament del nord de la comarca. Al sector de la depressió mitjana del Prepirineu s’hi distingeixen dos sectors diferenciats: al nord, amb la serra de la Vallabriga, com a límit septentrional, la ribera de l’Isàvena; i més al sud, accidentat pels darrers contraforts de la serra d’Estall (a l’est) i la serra del castell de Llaguarres (al nord), la rodalia de Benavarri.
La diferència paisatgística de la comarca (des de l’alta muntanya fins a quasi bé les terres depressionàries de l’Ebre) origina una diversitat climàtica desigual; mentre que a les màximes altituds els correspon un clima d’alta muntanya (amb elevades precipitacions, sovint en forma de neu i hiverns llargs i freds), a les terres meridionals els correspon un clima mediterrani de transició (marcadament continentalitzat), amb precipitacions molt escasses i amplituds tèrmiques interanuals molt grans (màxims estiuencs de fins a 40ºC i risc de glaçades a l’hivern).
La vegetació reflecteix aquesta diversitat climàtica, i comprèn des de tota la graduació de la clisèrie altitudinal dels paisatges d’alta muntanya, fins als boscos d’alzines amb sotabosc de coscoll (en gran part substituïts per pinedes) i les rouredes que apareixen als sectors més ombrívols per sobre dels 800 m.
Hidrogràficament comprèn la conca de l’Isàvena, afluent de l’Éssera (que drena la vall de Benasc), mentre que la vall de la Noguera Ribagorçana recorre la part més oriental de la comarca i rep diversos afluents ribagorçans, entre els quals sobresurt el riu de Guart. En general, els rius són de règim nival a la capçalera i marquen una transició cap al pluvionival un cop s’endinsen a les zones de menor altitud.
POBLACIÓ: El poblament es trobava ja estructurat de manera semblant a l’actual al començament de l’edat mitjana; predominen els petits nuclis de població concentrada, i la masia aïllada es dóna únicament de manera esporàdica als vessants del Montsec. La població és escassa, i d’ençà que les obres hidràuliques finalitzaren a mitjan dècada del 1960, el procés de despoblament ha estat continu, i especialment colpidor als sectors més muntanyosos i a la franja a tocar de l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà. Aquest despoblament ha originat una estructura per edats molt envellida, i només Benasc i Benavarri presenten una dinàmica demogràfica més activa, a banda de ser els únics municipis que superen amb escreix els 1.000 h. Un dels efectes col·laterals d’aquest despoblament ha estat la reorganització administrativa municipal, amb un seguit d’annexions i agregacions d’antigues entitats municipals a d’altres més grans, fins i tot fora de la pròpia Ribagorça; és el cas dels termes municipals de Graus, Capella i la Foradada de Toscar, que, si bé els seus caps municipals respectius no pertanyen a la comarca, tenen petits enclavaments tot al llarg del sector més de ponent.
ECONOMIA: La base econòmica fonamental és el sector agropecuari, amb un predomini del sector agrícola a les zones més planeres (rodalia de Benavarri), amb conreus de cereals i petites explotacions pecuàries (oví i porcí), mentre que al Pirineu el sector s’especialitza en la ramaderia de bestiar oví i boví i en el conreu de farratges. La propietat de la terra està molt repartida (la propietat mitjana té unes 5 o 6 ha), amb predomini de l’explotació directa. Hi ha petites contrades al voltant dels sectors riberencs (entre la Pobla de Roda i Serradui, al municipi d’Isàvena, i a la Noguera Ribagorçana), on s’hi conreen, de regadiu, hortalisses (per al consum local), farratges, blat de moro i alguns fruiters. Les activitats industrials són pràcticament inexistents, tan sols hi ha petites indústries derivades de l’agricultura i el sector energètic, aquest últim concentrat a les conques de l’Éssera i la Noguera Ribagorçana, amb una potència instal·lada per sobre dels 300.000 kW. Quant al sector terciari, sobresurten els municipis de Benasc i Castilló de Sos, centres turístics de muntanya amb nombroses activitats relacionades amb la natura i els esports d’hivern. Comercialment, els municipis de Benasc i Benavarri tenen una certa importància, però resten eclipsats per la influència i proximitat del Pont de Suert i Graus (ja fora de la comarca).
HISTÒRIA: La Ribagorça fou poblada originàriament per població bascoide, que conservà la seva personalitat, i en una bona part la seva llengua, durant el primer mil·lenni de l’era cristiana, fou també de lenta cristianització a causa de l’aïllament respecte als territoris veïns. Aquest fet facilità també que després de l’ocupació del territori pels sarraïns, a diferència dels comtats més orientals, fossin els comtes de Tolosa els qui, com una iniciativa particular, conquerissin la part septentrional del país juntament amb les altes valls pallareses al principi del segle IX i creessin així el comtat de Ribagorça.
Pic (3.100 m alt), el més occidental dels grans cims de la Maladeta; vers el sud-est es troben el pic de la Dent d’Alba (3.114 m) i el coll d’Alba (3.075 m), punt de contacte amb la cresta de la Maladeta.
Al nord-oest, a la capçalera de la vall d’Alba, ampla vall suspesa d’origen glacial, es troben els estanys d’Alba i a l’est, a la capçalera de la vall de Paderna, la gelera d’Alba.
Antic monestir benedictí (Santa Maria d’Alaó), de probable origen visigòtic, fou refet a principis del segle IX i dedicat a santa Maria.
El seu període de plenitud correspon als segles IX i X, encara que va subsistir fins a l’exclaustració del 1833.
Cavitat circular, s’obre al pla dels Aigualluts, al nord del massís granític de la Maladeta i al peu de la cresta divisòria amb la Vall d’Aran, al mateix punt de contacte amb les calcàries devonianes de la cobertora.
S’hi precipiten les aigües de fusió de les geleres d’Aneto, Barrancs, Tempestes i Salenques, que s’escorren per la capçalera de la vall de l’Éssera, però que a través d’un curs subterrani de més de 3 km i de prop de 600 m de desnivell, obert a través de les calcàries devonianes, ressorgeixen als goells d’Et Joeu, a la Vall d’Aran.
Llogaret. Dins el terme de la parròquia i antic municipi d’Espés; situat sota el tossal d’Abella (1.544 m), al camí que des de les Paüls duu al port de les Ares i al Turbó.
la Torre * (Alins, Pallars Sobirà) Veure> Santa Maria de la Torre (església).
la Torre (Alpont, Serrans) Llogaret, a l’oest d’El Collado. Prop seu, vers el sud-est hi ha la caseria de la Torre de Abajo.
la Torre (Monesma i Queixigar, Ribagorça) Caseria (1.041 m alt), aturonat a nord-oest del castell de Monesma.
la Torre (les Valls d’Aguilar, Alt Urgell) Caseria i antiga quadra de l’antic municipi de Castellàs, al nord del terme, propera a Junyent.
la Torre (Tor-la-ribera, Ribagorça) Caseria.
La Torre (Utiel, Plana d’Utiel) Poble, al nord de la ciutat, a la carretera de Sinarques, vora el límit amb Castella.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. Tenia terres a la Ribagorça. La seva actuació es projectà de preferència sobre la política aragonesa.
El 1283 tenia el càrrec de conservador a Ribagorça i Sobrarb, després dels acords concertats per Pere II el Gran amb la noblesa d’Aragó. L’any següent participà a les accidentades Corts aragoneses reunides successivament a Saragossa i a Zuera.
El 1286 ja fou assenyalat com a conseller reial desitjable per la Unió nobiliària d’Aragó. Els unionistes l’imposaren definitivament com a conseller d’Alfons II el 1289.
El 1308, sota el regnat de Jaume II el Just i essent ell sobrejuntero d’Osca, procedí contra el castell de Xalamera, pertanyent al Temple, quan aquest orde fou dissolt per la força.
Dades dels Països Catalans 