(Granada, Andalusia, 11 novembre 1500)
Pacte entre Ferran II de Catalunya i Lluís XII de França, en que fou acordat el repartiment del regne de Nàpols.
Granada, tractat de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: regne Nàpols
Ferran de Nàpols
(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)
Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).
Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.
Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.
A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.
La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.
El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).
Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.
La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.
Ferran II de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)
Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.
Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).
El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.
Fou succeït pel seu oncle Frederic.
Ferran I de Nàpols
(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)
Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.
A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.
Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).
El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.
A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.
Dues Sicílies, Regne de les
(Nàpols i Sicília, 1442)
Nom atribuït a l’Estat constituït pels dos regnes.
El títol de rei de les Dues Sicílies, dut per primera vegada per Alfons IV de Catalunya (1442), va ésser reprès el 1734 pels Borbons de Nàpols.
Consell Col·lateral de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, 1516 – ? )
Organisme representatiu i assessor del virrei. Creat per Ferran II de Catalunya.
Era format, en un principi, per dos regents hispànics i un de napolità. Més tard el nombre fou augmentat fins a cinc. N’era president el mateix virrei i es reunia diàriament.
Rebia també el nom de Consell de Cancelleria. El càrrec de secretari tenia caràcter de secretari del rei.
Castell Nou de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, segle XV – )
Edifici militar i residencial, construït per Alfons IV de Catalunya a mitjan segle XV. Forma un conjunt arquitectònic, sòlid i massís, amb muralles i buit torres emmerletades; es destaca l’arc triomfal d’entrada, entre dues torres de planta rodona, amb relleus al·legòrics a l’entrada del rei a Nàpols el 1446 i un escut monumental amb les barres catalanes.
La millor estança de l’interior és la gran sala construïda per l’arquitecte català Guillem Sagrera (1457), amb volta estrellada de 26 per 26 metres. A mig aire hi ha tribunes per als músics, amb arc escarser; al cim de la volta, un òcul circular hi deixa entrar la llum de l’exterior.
L’edifici ha estat restaurat modernament amb molt de respecte.
Cambra de la Sumària
(Nàpols, Itàlia, segle XV – 1807)
Tribunal instituït pel rei Alfons IV de Catalunya i presidit pel lloctinent del gran canceller.
La seva competència s’estenia a les qüestions referents al patrimoni reial i a les causes feudals.
Fou reformat per Felip II i per Felip IV, i fou abolit el 1807.
Caldora, Giacomo
(Nàpols, Itàlia, vers 1370 – Circello, Campània, Itàlia, 1439)
Militar i duc de Bari. Lluità contra Alfons IV de Catalunya i a favor de la lliga pro-angevina (1424-28) encapçalada pel papa Martí V, i més tard al servei de Joana II de Nàpols.
Morta aquesta (1436), lluità a favor d’Elisabet, muller de Renat d’Anjou, i intentà de deturar els catalans a l’Abruç.
Sovint fingí, en veure’s amenaçat, que volia canviar de bàndol. El 1439 prengué Pescara, Loreto i Sulmona.
Fou el pare d’Antonio Caldora (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV) Militar. Duc de Bari i comte de Trivento. Lluità amb el seu pare contra Alfons IV el Magnànim al servei de Renat d’Anjou, el qual el nomenà virrei de Nàpols. El 1437 atacà el rei català per sorpresa, però el 1442 fou derrotat per aquest a Sassano i fet presoner. Aviat fou alliberat, però la seva submissió a Alfons IV fou sempre insegura.
Violant d’Aragó i de Bar -reina Nàpols-
(Barcelona, 11 agost 1384 – Saumur, França, 14 desembre 1442)
Reina titular de Nàpols (1400-17) i comtessa de Provença. Filla de Joan I el Caçador i de Violant de Bar.
El 1390, molt petita encara, fou esposada amb Lluís II, duc d’Anjou, que es titulà rei de Nàpols, Jerusalem i Sicília. No s’efectuà el matrimoni fins al 2 de desembre de 1400.
Fou mare de Lluís III d’Anjou, rei titular de Nàpols, i de Renat I de Provença.
Dades dels Països Catalans 