(València, 1898 – 12 febrer 1977)
Erudit. Fou professor de la Universitat de València i pertanyé a l’Acadèmia de Sant Carles (de la qual fou secretari perpetu) i al Centre de Cultura Valenciana.
Entre les seves obres destaquen Capillas y casas gremiales de Valencia (1922), El castillo de Montesa (1926), Arnaldo Juan y su “Estil de la governació” (1936) i Historia del grabado en Valencia (1943).
(València, 10 desembre 1851 – Santiago de Compostela, Galícia, 6 desembre 1918)
Pintor. Estudià a Roma (1872), on pintà Odalisca, pensionat per la Diputació valenciana. També a Itàlia féu Sant Francesc de Paula, Pescador napolità i Un record de don Jaume el Conqueridor (1875, Diputació Provincial de València).
És autor també d’Adrià d’Utrecht rebent els caps de les Germanies (Diputació). Treballà en molts cartons per a tapissos.
Residí a París i fou professor de belles arts a Santiago de Compostel·la, on pintà el sostre del paranimf de la universitat. També fou professor a l’Acadèmia de Belles Arts de València.
(Mas de las Matas, Aragó, 1732 – València, 1801)
Escolapi il·lustrat. Estudià a la Sapienza de Roma, on s’especialitzà en matemàtiques i llengües orientals. Professor a Daroca i després a València, on fundà i dirigí, juntament amb Andrés Mayoral, el Seminari Andresià, i en redactà les constitucions.
El 1787 Carles IV de Borbó el cridà a formar part de la comissió per a la reorganització dels estudis universitaris.
Dins l’orde fou rector de Sant Joaquim de València i provincial d’Aragó. S’encarregà de l’edició de la Bíblia preparada per Felipe Scio.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 març 1840 – Madrid, 1898)
Compositor. Estudià al conservatori de València i guanyà diferents primers premis i la medalla d’or (1866). El 1876 fou professor de l’Escuela Nacional de Música de Madrid.
Escriví obres religioses per a veus i orgue i nombroses cançons (Serenata moruna).
Les seves obres didàctiques tingueren una gran difusió.
(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(Andratx, Mallorca, 1897 – Palma de Mallorca, 1978)
Advocat i escriptor. Professor a l’escola normal de Balears.
Col·laborador de la premsa de Madrid i de Mallorca -sobretot a “El Día”-, ha publicat nombrosos assaigs d’història, sociologia, estètica i lul·lisme, alguns dels quals en català.
El 1966 presidí la Federació Balear d’Associacions Familiars, i el 1967 fou procurador a les corts per representació familiar.
(Palma de Mallorca, 15 octubre 1934 – 10 abril 2016)
Historiador i polític. Estudià filosofia i lletres a l’Estudi General Lul·lià de Palma, s’especialitzà en història per la Universitat de València i es doctorà a la Universitat de Barcelona.
Fou professor a diversos centres d’ensenyament de Palma. Des del 1973 fou professor de la Universitat de les Illes Balears i des del 1984 catedràtic d’història.
Com a polític ha exercit diversos càrrecs a l’ajuntament de Palma, diputat a corts (1977 i 1979) i al govern de les Illes Balears, primer pel Partit Liberal i després per la Unió de Centre Democràtic.
El 1993 s’incorporà a la Unió Mallorquina, d’on fou elegit membre del consell polític (2000). Membre de l’Acadèmia de Doctors de Barcelona i del Centre Europeu de Relacions Públiques.
A més d’articles en revistes científiques ha publicat, entre d’altres, Repercusiones de la Revolución de 1868 en Mallorca (1980), Política autonòmica de la Segona República (1981) i 1936 en Mallorca (1982). El 1988 rebé l’orde del mèrit constitucional.
(València, 1718 – 1770)
Escultor i pintor. Deixeble del pintor Hipòlit Rovira i de l’escultor Baptista Balaguer.
Director d’escultura de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles quan encara es deia Acadèmia de Santa Bàrbara.
Talent de pas entre el barroc i el neoclàssic, deixà obres valuoses, com els treballs de la capella de Sant Joaquim i Santa Anna a l’església de la Sang de Llíria.
(Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 desembre 1912 – Madrid, 27 desembre 1994)
Escriptor. Professor d’institut i catedràtic d’universitat. Vinculat a l’escola mallorquina, s’inicià com a poeta seguint els esquemes tradicionals i classicitzants: El somni encetat (1943), Ofrena de sonets (1946), Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958) i Flama (1962), on evolucionà cap a una poesia més compromesa.
Assagista, crític, investigador i traductor al català de Virgili (Bucòliques, 1956; Eneida, 1958), Marcial (Epigrames, 5 volums, 1949-59), Persi (Sàtires, 1955), Estaci (Silves, 1957-60), Tàcit (Històries), Camöes (Els Lusíades, 1964, amb Guillem Colom), Ovidi, Lucreci (De la natura, premi Llengües Clàssiques de Traducció, 1987) i Sant Agustí (Confessions, 1989). Va pertànyer a l’equip de direcció de la Fundació Bernat Metge.
Entre la seva producció cal destacar: El color en la poesia de Costa i Llobera (1953) i Retorno a la Roma clásica (1972).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Ceret, Vallespir, 24 maig 1904 – Castellnou dels Aspres, Rosselló, 20 agost 1980)
Pintor. Format als centres oficials de París -on residí del 1923 al 1931-, fou deixeble de Cormon. El 1931 entrà de professor a l’Ecole des Beaux-Arts de Montpeller, que dirigí del 1939 al 1967.
La seva pintura, caracteritzada per l’equilibri i la força mesurada, defuig el localisme. Amb Jean Catel posà de moda el pintoresc poble de Castellnou dels Aspres. Té obres a museus de Montpeller, Seta, Nimes i Beirut.
Té, gairebé tots inèdits, poemes i novel·les en català i en francès.
Dades dels Països Catalans 