(València, 8 juliol 1880 – 5 febrer 1921)
Poeta i erudit. Fill de Lluís Cebrian i Mezquita, i germà de Lluís.
Pertangué a Lo Rat Penat, de Valencià, i conreà un tipus de poesia a la manera de Teodor Llorente, particularment de temàtica patriòtica.
Entre els seus treballs d’investigació es destaca Los fueros de Valencia (1925).
(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 8 març 1906 – 30 agost 2001)
Metge militar i poeta. Graduat a Lió l’any 1931, féu carrera de metge militar i arribà a general. S’especialitzà en radiologia i fou cap de servei de l’hospital Robert Picqué de Bordeus fins al 1956, que passà al ministeri de la Defensa Nacional a París.
Aprofundí els estudis en el camp de la medicina nuclear, fou director del centre d’investigació dels serveis sanitaris de l’exèrcit (1961) i responsable de les mesures de protecció humana enfront de les radiacions en les proves nuclears franceses.
Ha conreat la poesia catalana i ha publicat, amb el pseudònim Joan la Cella, un recull de poemes titulat Sol de tardor (1974).
(Espirà de l’Aglí, Rosselló, 15 maig 1921 – Montpeller, França, 12 agost 1981)
Poeta i rapsode. Carnisser d’ofici, participà a Perpinyà en el moviment catalanista, especialment en la seva vessant popular, com a component de grups o orfeons de cantaires, com el del Fanal de Sant Vicenç, dirigit per Jordi Barre, on recitava versos generalment propis, en la tradició dels cantaires populars.
Enregistrà en disc algunes de les seves produccions, publicades també en revistes i periòdics, i servi de lletrista a alguns cantants, especialment a Gisela Bellsolà.
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 – Perpinyà, 11 setembre 2011)
“Jordi Pere Cerdà” Poeta i escriptor. Residí a Perpinyà des del 1960, on regentà una llibreria fins al 1976, any en que passà a dirigir la revista “Sant Joan i Barres”. Ha estat un dels fundadors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans i ha donat a conèixer en francès la literatura catalana.
Ha publicat La guatlla i la garba (1951), Tota llengua fa foc (1955), Ocells per a Cristòfor (1961) i altres reculls de poesia, que foren aplegats a Obra poètica (1966).
El seu teatre, reflex d’un costumisme camperol, és influït pel de García Lorca: Angeleta (1952), La set de la terra (1955) i altres títols editats el 1980 en el recull Obra teatral. Ha publicat també un llibre de contes i llegendes Contalles de la Cerdanya (1961).
El 1995 va ésser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
(Llucmajor, Mallorca, 1705 – ? , 1775)
Glosador. Hom l’anomenava Catanyet.
Versificador fàcil, compongué molts epigrames i entre les seves poesies figura un diàleg entre En Planiol i en Catanyet sobre sa dona d’En Cosme, així com un poema extens sobre les desgràcies sofertes per Mallorca entre els anys 1744 i 1750.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(València, 4 novembre 1569 – Madrid, 28 juliol 1631)
Dramaturg i poeta en castellà. D’ascendència noble, menà una vida atzarosa i inquieta entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592, assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà amb 25 poesies i 4 discursos.
Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602). Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja-Centelles (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09).
El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos dels Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid sota la protecció del comte-duc d’Olivares.
Fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, d’arrels classicistes, la qual s’incorporà plenament, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic.
La seva obra es basa en temes històrics i costumistes: Las mocedades del Cid (1618), inspirada en diversos romanços i base de Le Cid de Corneille; Las hazañas del Cid, El conde de Irlos, El conde Alarcos, La justicia en la piedad, Pagar en propia moneda, El narciso en su opinión, Los amores de Dido y Eneas, Don Quijote de la Mancha, La fuerza de la sangre.
Francesc de Castellví i de Vic (València, segle XV – 6 setembre 1506) (o Franci de Castellví) Poeta. Baró de Benimuslem i senyor de Mulata. El 1464 fou nomenat cambrer del príncep Ferran (futur Ferran II de Catalunya); el 1476 era majordom reial a València, càrrec que encara tenia el 1495. El 1496 fou nomenat jurat de València, i el 1497, conseller. És autor d’uns Escacs d’amor, que va escriure juntament amb Bernat Fenollar i Narcís Vinyoles. Participà al certamen poètic del 1474, del qual es conserva el recull Obres e trobes en llaors de la Verge Maria.
Lluís de Castellví i de Vic (València, segle XV – 1481) Poeta. El 1461 es casà amb Violant de Montpalau, a qui Joan Roís de Corella dedicà la seva Vida de la gloriosa santa Anna. Contertulià del seu consogre Berenguer Mercader, figura en el Perlament en casa de Berenguer Mercader de Roís de Corella. Un romanç seu en castellà fou inclòs en el Cancionero general d’Hernando del Castillo.
(Rosselló, segle XIV)
Poeta. Fou, cap al 1341, probablement, un dels set mantenidors del Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa i defensor a ultrança de les Leys d’amor. En la seva dedicatòria al noble català Felip Dalmau I de Rocabertí, mostra la influència de les Regles de trobar de R. Vidal de Besalú.
Escriví dues preceptives: Compendi de la coneixença dels vicis que es poden esdevenir en els dictats del Gay Saber i Glossari (1341). Les poesies conservades, onze en total, recullen tots els tòpics i els virtuosismes retòrics de l’escola tolosana.
Nom amb el qual també fou coneguda la poetessa castellonenca Maria Egual i Miguel (1655-1735).
Dades dels Països Catalans 