(Xàtiva, Costera, 1759 – Madrid, 1813)
Poeta i científic. Germà de Josep. Era membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, de València.
És autor, entre altres poesies en castellà, d’una Oda al arte de escribir (1799), una Oda a la paz (1802), una Silva en elogio a las nobles artes i una memòria a l’esmentada societat sobre els estanys i aiguamolls del País Valencià.
(Dénia, Marina Alta, 10 setembre 1900 – l’Havana, Cuba, 29 octubre 1954)
Novel·lista, poeta i crític. Estudià dret i lletres a Madrid. Exiliat a Cuba després de la guerra civil, fou professor de literatura a Santiago.
Escriví, en castellà, poesia (Espejos, 1920), novel·la (Sin velas, desvelada, 1927; Puerto de sombra, 1928; Agor sin fin, 1930) i la biografia Juan Maragall, poeta y ciudadano (1935).
Són especialment importants la seva Historia de la literatura española (1932) i, sobretot, Literatura española contemporánea (1952).
(València, 1855 – ? )
Poeta i dramaturg. Estrenà algunes obres de teatre i edità els reculls poètics Flors d’enguany, Tabal i donzaina, Mil i un epigrames i Tipus d’auca.
(València, 13 abril 1743 – Ferrara, Itàlia, 25 maig 1795)
Poeta en castellà i en italià. Fou alumne del Col·legi de Cordelles a Barcelona i estudià, després, humanitats. El 1759 entrà a la Companyia de Jesús. Arran de l’expulsió, residí a Ferrara, on fou ordenat prevere.
És autor de Valencia, poema en tres cants (1704), i deixà inèdita El espíritu de las bellas artes, en tres volums, que combatia Esteban de Artega, i diverses poesies i traduccions de clàssics.
(Xàtiva, Costera, 1532 – Mislata, Horta, 28 setembre 1614)
Jurisconsult. Es doctorà en dret a la universitat de València. S’establí en aquesta ciutat. Es relacionà amb el rei Felip II. Fou advocat de pobres i més tard oïdor fiscal de l’Audiència. Es jubilà devers el 1592. Es retirà aleshores a les seves possessions de Cerdanet, prop de Mislata, on morí.
Entre les seves obres de caràcter jurídic, algunes d’elles en llatí, destaquen les titulades Visita de la cárcel y de los presos (1574), Verdadero gobierno de la monarquía de España, tomando por su propio sujeto la conservación de la paz (1581), Viriloquium en reglas de estado (1604), Repartimiento sumario de la jurisdicción de SM en el reino de Valencia (1609) i Discurso en razón de abreviar pleitos y que sean muchos menos, así en lo civil como en lo criminal, y que no se cometan tantos delitos (1613); als preliminars d’algunes d’elles hi ha poesies dels seus fills Maximilià i Tomàs Cerdà de Tallada i Sancho.
Pseudònim del poeta i escriptor nord-català Antoni Cayrol (1920-2011).
(Oliva, Safor, segle XV – 1536)
(dit també Ramon de Riu-sec) Segon comte d’Oliva, baró de Nules (1480-1536) i poeta. Era fill de Francesc Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Queralt. Prengué part en el setge de Màlaga (1487) i en les campanyes de Ferran II de Catalunya a Nàpols.
Durant la revolta de les Germanies, fou amb el duc de Sogorb, Alfons d’Aragó i de Portugal, un dels dirigents de la repressió contra els agermanats.
Afeccionat a les lletres i a la poesia, subvencionà les despeses d’edició de diversos llibres, entre els quals el Cancionero general d’Hernando del Castillo (1511), en el qual figuren unes Cobles seves. Protector de l’humanista Joan Baptista Anyes, l’elegí com a preceptor del seu nebot i successor Francesc Gilabert de Centelles-Riu-sec.
És autor d’un sonet, en castellà, a la fi de la traducció castellana d’Orlando Furioso d’Ariosto, de Jerónimo de Urrea. Gil i Polo l’inclogué entre els poetes valencians en el seu Canto del Turia.
(Oliva, Safor, 1499 – 25 octubre 1550)
Noble i poeta. Tercer comte d’Oliva i baró de Nules (1536), conegut també per Ramon de Riu-sec i per Francesc Gilabert Ximénez de Urrea. El seu oncle Serafí de Centelles-Riu-sec i Ximénez de Urrea, segon comte d’Oliva, li donà com a preceptor l’humanista Joan Baptista Anyes, el qual li dedicà el seu Apologetycum Panegyricon (1550), imprès a despeses d’ell.
El 1525 s’havia casat amb Maria de Cardona i Manrique de Lara, filla del duc Ferran I de Cardona i Enríquez. En heretar el comtat el 1536, envià el seu mestre, que continuà sempre al seu servei, a catequitzar els moriscs de la vall d’Aiora.
Escriví elegies, epigrames, cartes, discursos, en llatí, inclosos en les obres del seu mestre que ell féu publicar.
Fou el pare de Magdalena i de Pere Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cardona.
Guillem Ramon (I) de Centelles (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill d’Eimeric de Centelles i de Cervelló i d’Òria de Calataiud, i germà de Pere Sanxis de Centelles-Calataiud. Heretà la representació de la línia dels barons de Centelles, que continuà.
Guillem Ramon (II) de Centelles (País Valencià, segle XV – 1490) Baró de Torralbes i de Llombai. Cosí germà de Crisògon Andreu de Centelles, de qui heretà el 1478 la baronia de Centelles. El 1474 manava un contingent valencià assetjat pels francesos a Elna (Rosselló). En capitular la plaça, salvà el seu dret a anar-se’n lliure. Fou, almenys ocasionalment, poeta. Figura entre els participants del certamen poètic convocat a València el 1486, a honor de la Concepció de Maria. El seu fill i successor fou Lluís (I) de Centelles.
(València, segle XVII – 1673)
Poeta. Religiós mercedari. Es doctorà a la universitat de València, d’on fou elegit catedràtic d’arts el 1641.
Obtingué l’únic premi en la justa poètica del 1665 i el primer en la del 1668. També fou catedràtic de teologia a Tarragona.
Sembla que, de jove, escriví comèdies i que posà en vers l’obra de Santa Teresa de Jesús Las moradas.
Dades dels Països Catalans 