(País Valencià, segle XVII)
Arquitecte i escultor. Obrà una imatge de Sant Pere Pasqual que fou situada al costat del Túria, a València.
Fou el pare de Tomàs Llorenç i Vilanova (València, 1713 – 1772) Pintor i escultor franciscà. Obres seves són, entre d’altres, el retaule de Nostra Senyora de la Soledat a l’església dels Mínims de València, el retaule de l’església parroquial de Xest i la portalada de l’església d’Alcoi.
(València, 1571 – 1645)
Pintor. Probablement fou deixeble de Joan de Joanes, del qual seguí l’estil.
Obres seves són el retaule major i el de Sant Josep d’Alaquàs i les teles sobre la vida de sant Domènec pintades per al convent dominicà de Xàtiva.
Fou germà d’Onofre Llorenç (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Pintor, amb el qual treballà a Cabdet.
(País Valencià, 1831 – 1890)
Pintor. Seguidor i imitador, ja ben tardà, de l’art de Vicent López.
(Illes Balears, segle XIII – segle XIV)
(o Lluert) Pintor gòtic. Actiu a Mallorca entre el 1308 i el 1349.
És autor dels retaules de Santa Quitèria (1332) i de Santa Eulàlia (1349), de la seu de Mallorca, de clara filiació italianitzant i d’estreta relació amb Pietro Lorenzetti.
Ha estat identificat amb l’anomenat Mestre del Llibre de Privilegis de Mallorca; també il·lustrà el Llibre de Lleis Palatines de Jaume III de Mallorca.
(País Valencià, segle XIV)
Pintor anònim. Autor del retaule de l’església de la Sang de Llíria, dedicat a sant Vicent i sant Esteve (segle XIV), dins l’estil internacional, que palesa la influència de Lluís Borrassà.
Hom li atribueix també un retaule de la Mare de Déu existent en una col·lecció nord-americana.
(Mutxamel, Alacantí 1923 – Alacant, 2013)
Pintor. Figura destacada del nucli artístic d’Alacant.
La seva pintura apareix inscrita dins l’anomenat formalisme modern.
(Perpinyà, 1807 – París, França, 1864)
Pintor i litògraf. Conreà sobretot la litografia: La declaració de la cambra de diputats al duc d’Orleans (1835) i Una Verge i la religió cristiana (1839).
(La Mancha, Castella, segle XV – Múrcia ?, segle XVI)
(o Hernando de) Pintor. Després d’una estada a València, on donà lliçons a Fernando Yáñez, sembla que anà a Itàlia amb aquest. És difícil de destriar la seva obra posterior de la de Yáñez, amb qui, a València, sempre col·laborà.
Pel juny de 1506 cobrà ja pel retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la seu de València, dada que sembla confirmar la tesi que fou ell qui col·laborà amb Leonardo da Vinci a la Batalla d’Anghiari.
Pel març de 1507 amb Yáñez feren capitulacions amb el capítol de la seu valenciana per a pintar la que havia d’ésser llur obra mestra: les portes del retaule major, que acabaren de cobrar el 1510; Justi assignà a Llanos sis de les taules, i les que resten, al seu company o ambdós alhora; la d’atribució més segura són les de la Nativitat de la Mare de Déu i el Descans en la fugida a Egipte.
Cap al 1513 sembla que se separà de Yáñez i s’establí a Múrcia. Hom li ha atribuït una Anunciació (Col·legi del Corpus Christi de València).
Amb Yáñez, és una figura cabdal del Renaixement pictòric hispànic i, segons sembla, fou format a la València de la conjunció de la fi del gòtic amb l’italianisme renaixentista.
(València, 1781 – 8 juliol 1857)
Pintor. Acadèmic de Sant Carles el 1803, fou director general de l’Acadèmia.
Pintà al fresc el cambril de la Mare de Déu dels Desemparats i altres capelles de València.
El Museu de Belles Arts de València conserva el seu oli Carles IV creant Godoy almirall.
(València, 1774 – segle XIX)
Escultor. Fou membre i tinent director de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor d’obres notables de tema religiós.
Fills seus foren:
Dades dels Països Catalans 