(Barcelona, 4 juny 1920 – Cartagena de Indias, Colòmbia, 11 abril 1992)
Pintor. Fill de mare catalana. Es formà a Boston (1939-40). Posteriorment residí uns quants anys a Barcelona i completà la seva formació amb estades a les capitals europees.
Tornà a Colòmbia el 1946 i aviat hi guanyà un gran prestigi. Fou degà de l’Escola de Belles Arts de Bogotà i a la de Barranquilla.
Fou influït per l’expressionisme abstracte i evolucionà vers un decorativisme basat en una generosa aplicació del color.
(Sarrià, Barcelona, 5 març 1894 – Barcelona, 25 juny 1967)
Pintor il·lustrador. Germà d’Àngel. Format a l’acadèmia de Torres i Garcia, dins l’ambient noucentista. Una de les seves primeres obres fou la il·lustració dels quaderns del Cartipàs Català, de Pau Romeva (1917).
Perfeccionà la tècnica mural a Itàlia (1920), i, en tornar a Catalunya, li fou encarregada la decoració de la Sala de Música de la casa Guarro, a Sarrià, i les pintures murals de la casa de Correus, a Barcelona.
Conreà amb gran encert el cartellisme (Cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, 1919). Després de la guerra civil, pintà al fresc la volta de la sagristia de Montserrat.
Fou el pare del polític Raimon Obiols i Germà.
Pseudònim del dibuixant i pintor català Josep Lluís Pellicer i Fenyé (1842-1901).
(Portugal, 1490 – Barcelona, 1554)
Pintor. Va treballar en col·laboració amb Nicolau de Credença i amb el portuguès Henrique Fernandes. És un dels pocs artistes d’estil renaixentista a la Catalunya del segle XVI.
Va acabar el retaule de l’església del Pi, començat per Joan de Borgonya, i pintà el monumental retaule de Sant Martí de Capella (1527). Altres obres seves fetes en col·laboració són el retaule de Sant Genís de Vilassar de Dalt, no conservat, i el retaule de l’hospital de Sant Server (1541-42).
En són obra personal els retaules de Sant Eloi dels Argenters i el de la Pietat de l’església parroquial de Sant Just de Barcelona. Ambdues obres reprodueixen sense geni però amb gran habilitat l’estil romà de les primeres dècades del segle XVI.
(Barcelona, 1914 – 1998)
Pintor i escultor. Estudià a l’Acadèmia Baixas. Féu la seva primera exposició individual a Barcelona en 1942. Ha conreat sobretot la pintura mural.
És autor de la pintura i l’escultura de l’altar de la capella de Santa Llúcia, a la seu de Barcelona.
(Manresa, Bages, 1938 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 març 2019)
Pintor.
Residí a Terrassa, on féu una tasca docent d’importància i obtingué diverses distincions, com el premi de pintura Rafael Llimona.
També practicà l’escultura.
(Barcelona, 18 febrer 1873 – 28 gener 1941)
Dibuixant, gravador i pintor. Es formà fora de les institucions oficials dedicades a l’ensenyament de l’art. Aviat excel·lí com a dibuixant, la qual cosa féu que fos sol·licitat per col·laborar en diferents publicacions que aparegueren durant la segona dècada del segle XX (“Papitu”, “Picarol”, “Revista Nova”), les quals signava com a Babel.
A partir del 1911 inicià una sèrie de gravats a l’aiguafort, a l’aiguatinta i a la punta seca sobre temes populars en general i merament fantàstics en algunes ocasions. Aquests gravats foren exposats regularment o bé serviren d’il·lustracions de llibres.
El 1915 féu la decoració mural (El Celler) del soterrani del Faianç Català, tasca que després continuà a base del seu estil minoritari en molts indrets públics i privats, presentat sota la forma de ceràmica vidrada o rajola de València (façana del sindicat agrícola de Pinell de Brai, plafó del restaurant barceloní Can Culleretes, etc).
Relacionat amb el col·leccionista Lluís Plandiura, va fer per a diverses cases d’aquest pròcer diverses decoracions, activitat que va fer extensiva a d’altres indrets, en especial a l’avantdespatx de l’alcalde de l’ajuntament de Barcelona (1929).
Molts dels seus dibuixos foren aplegats posteriorment en forma de llibre (Catalunya pintoresca, 50 ninots, L’humor a la Catalunya dels vuit-cents, Abecedari català per a nens).
Entre les seves obres pictòriques cal esmentar La Sardana i el Mercat d’Olot, amb dibuix sumari i primitivitzant i coloració plana i sense pastositat. Nogués també va realitzar molts treballs de decoració del vidre.
Formà part de l’agrupació Les Arts i els Artistes i fou un representant característic del noucentisme menys transcendent.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 19 març 1880 – Huelva, Andalusia, 23 agost 1973)
Pintor, gravador i aquarel·lista. Es formà a Madrid i a Roma, on residí molts anys. Participà en nombroses exposicions barcelonines entre els anys 1901 i 1944.
Fou professor de dibuix artístic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona del 1942 al 1950. Exposà individualment a Barcelona el 1950 i el 1951.
Conreà diversos gèneres. Entre les seves obres sobresurt el mural de l’altar major de l’església de Moià, encarregat pel seu amic el tenor Francesc Viñas.
Fou director de l’Escuela de Artes y Oficios de Jaén. Fou corresponent de l’Academia de San Fernando i membre de la Comissió de Monuments Històrico-Artístics de Barcelona.
(el Vendrell, Baix Penedès, 20 agost 1840 – Madrid, 30 març 1908)
Pintor. Format a Llotja i pensionat a Madrid per la diputació provincial de Barcelona.
Fou conegut com el pintor dels morts, perquè pintà molts retrats de personatges difunts. Així mateix, és autor de grans quadres de tema històric, com ara Mort d’Abel, Els herois de la Independència i Independència espanyola, un dels més coneguts.
Féu algunes obres murals per a l’aristocràcia de Madrid i participà en diverses exposicions nacionals, en algunes de les quals fou premiat.
Germà de Joaquim Nin i Tudó (Tarragona, 20 desembre 1843 – Barcelona, juny 1919) Escriptor i militar. Escriví i publicà alguns llibres escolars, com l’antologia Caridad i resignación (1885).
(Tarragona, 2 juliol 1907 – Barcelona, 21 juliol 1997)
Escenògraf i pintor. Nebot de Salvador Alarma. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Col·laborà en la il·lustració de llibres i revistes, però sobretot es dedicà a la pintura (figures i paisatges) i a l’escenografia.
Fou el pare de Francesc Nel·lo i German.
