(Palma de Mallorca, 4 maig 1847 – 19 maig 1913)
Cantant. El 1869 debutà al Teatre Principal de Palma de Mallorca amb Linda di Chamonnix, de Donizetti. A partir del 1871 adoptà el pseudònim de Francesc Uetam.
Després d’actuar arreu dels Països Catalans, es presentà al Teatre Imperial de Petersburg (1877) on tingué el seu llançament internacional. Es retirà el 1903.
(Palma de Mallorca, 5 octubre 1956 – )
Polític i economista, fou cap de finançament autonòmic de les Illes Balears. Membre del Partit Popular des del 1989, fou nomenat conseller d’Economia i Hisenda el 1993; el 1995 passà a la conselleria d’Agricultura, Comerç i Indústria.
Després de la dimissió de Cristòfol Soler, fou nomenat president del Govern Balear (1996). En les eleccions autonòmiques del 1999 no fou reelegit, ja que perdé la majoria absoluta. Del 2000 al 2003 fou ministre de medi ambient, i després tornà a ser president del Govern Balear fins el 2007.
Degut a diversos procesos per malversació, suborn i prevaricació l’any 2012 fou condemnat a presó, a la qual ingressà el 2014.
(Palma de Mallorca, 20 juliol 1876 – Pòrtol, Mallorca, 28 maig 1943)
Músic i folklorista. Fill de Guillem Massot i Beltran. Seguí la carrera de piano i de composició al conservatori de Madrid i compongué més de cent obres per a piano, cant i orquestra.
Recollí, pels pobles de Mallorca, una notable col·lecció de cançons populars, de les quals només ha estat publicada una petita part. Algunes d’aquestes cançons, harmonitzades per ell, són molt cantades per les entitats corals mallorquines.
Foren germans seus:
Melcior Massot i Planes (Palma de Mallorca, 1870 – 1953) Músic. Fou organista de Santa Eulària de Mallorca i compositor.
Mercè Massot i Planes (Palma de Mallorca, 1894 – 1981) Poetessa. Ha publicat algun llibre de poesia, i, als anys 1940, organitzà unes vetllades literàries que tingueren un cert paper en el migrat ambient cultural de la Mallorca de la postguerra.
(Palma de Mallorca, 3 gener 1842 – 7 abril 1900)
Músic. Professor de música i d’ensenyament primari, fou també mestre de capella de l’església de Sant Nicolau des del 1858.
És autor de més de 120 obres, la majoria de música religiosa, entre les quals destaquen uns Laudes per a gran orquestra i cor. Quan a la composició profana, cal remarcar Bagatella all’antico.
Fou també autor d’obres de caràcter docent, com ara Uso de los nuevos acordes, Repaso a algunas obras didácticas del maestro Eslava i Ejercicios progresivos, per a piano.
Fou el pare de Melcior, Josep i Mercè Massot i Planes.
(Palma de Mallorca, 12 març 1865 – Sogorb, Alt Palància, 16 octubre 1911)
Prelat. Tingué diversos càrrecs eclesiàstic i sobresortí com a orador sagrat.
Fou consagrat bisbe de Sogorb el 1904.
(Palma de Mallorca, 1872 – 31 desembre 1934)
Polític i advocat. El 1914 fundà la societat Foment de Civisme i el seu setmanari “La Vanguardia Balear”, des d’on popularitzà el pseudònim de Manitas. Presidí el Foment en diverses ocasions, i a partir del 1931 convertí el setmanari en un exclusiu òrgan personal.
Polemista brillant, el moviment cívic que volgué impulsar es resentí de l’ambigüitat entre uns afanys regeneracionistes i culturalistes, una crítica dels vicis de les democràcies parlamentàries i unes poc concretes finalitats polítiques.
És autor de La reforma constitucional. Lo que se intenta y lo que debería hacerse (1929), on es mostra partidari de la descentralització administrativa, la puresa del sufragi i la llibertat d’expressió.
(Palma de Mallorca, 5 setembre 1909 – Alacant, 1993)
Compositor. Estudià a Madrid amb Josep Tragó i a l’École Normale de Musique de París.
És autor, entre altres obres, de Tonades i balls de Mallorca, de Suite mallorquina, Sis sonatines, Cançó de bressol, Hommage à Maurice Ravel i Cantada lul·liana, així com de l’òpera El castell d’iràs i no tornaràs (1953), amb text de Miquel Forteza i Pinya.
(Palma de Mallorca, 1856 – 1922)
Dirigent republicà. Fou redactor en cap del diari “La Unión Republicana” (1896-1904).
Regidor a partir del 1899, col·laborà amb els socialistes, malgrat les difícils relacions entre aquests i els republicans radicals i reformistes.
Favorable al catalanisme, organitzà (1917) el Bloc Assembleista de Mallorca i s’uní al regionalisme mallorquí.
(Palma de Mallorca, 1891 – 1973)
Escriptor, conegut com Es Mascle Ros. Sabater i fonedor d’ofici, col·laborà a “El Obrero Balear”, “Pu-put” i “Sa Llonja” i fundà i dirigí el setmanari “Foch y Fum” (1918-36). La seva animadversió a Joan March el portà a enfrontar-s’hi en un plet que, en perdre’l, l’obligà a marxar a Barcelona (1919).
Escriví una gran quantitat de monòlegs anticlericals i de to esquerrà i de llenguatge gruixut i còmic, de gran èxit entre les classes populars: Huelga de bugaderes, Mestre Tià Trobiguera, Un botifarra, Tenorio mallorquí, Es picarol de na Joanaina (1928, basada en La campana de l’Almudaina, de Palou i Coll), etc.
(Palma de Mallorca, 1818 – segle XIX)
Escriptor. Fundà el periòdic literari “El Estudiantón” (1843) i col·laborà amb versos i articles de costums a “El Laurel Literario”, “La Estrella”, “El Propagador Balear” i sobretot “El Palmesano”.
Fou regidor de Palma de Mallorca (1856, 1857).
Dades dels Països Catalans 