Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Oriola, governació d’ -1304/1707-

10 Respostes

(País Valencià, 1304 – 1707)

(o dellà Xixona)  Antiga demarcació administrativa. Una de les dues en què es dividia el Regne de València. Fou creada arran de la incorporació definitiva a aquest regne de la part septentrional del de Múrcia com a conseqüència de la sentència arbitral de Torrelles. Fins el 1366, la demarcació rebé el nom de procuració d’Oriola. Subsistí fins a la Nova Planta.

El límit tradicional entre les dues divisions administratives de València i d’Oriola era el riu Montnegre o de Xixona i comprenia el Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i Elda i Salines d’Elda de l’Alt Vinalopó (la resta d’aquesta comarca pertanyia a Castella).

Oriola, bisbat d’

26 Respostes

(País Valencià, 1563 – 1959)

Demarcació de l’església catòlica. Tenia per capital la ciutat d’Oriola. La creació definitiva tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la governació d’Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament del bisbat de Cartagena.

Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalano-aragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l’església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata.

El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d’Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d’Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a prendre possessió de la seu (1442-45), car el papa Eugeni IV suspengué totes les butlles del concili de Basilea.

Sempre sota la pressió dels oriolans, el 1461 fou nomenat un vicari general amb plens poders per a Oriola, i el 1510 el papa Juli II erigí en catedral d’Oriola la col·legiata del Salvador. La independència no arribà, però, fins el 1563-64, i la nova diòcesi passà a dependre de l’arxidiòcesi de València. El seu primer bisbe en prengué possessió el 1566 i hi reuní el primer sínode diocesà el 1571.

El català era la llengua de l’església, i la castellanització no progressà fins al segle XVIII, arran de la guerra de Successió, car Oriola fou ferventment austriacista.

Amb el Trienni Constitucional, el bisbe Simón López fou exiliat pel fet d’haver-se negat a admetre la Constitució de Cadis i fou nomenat un bisbe constitucional, Joaquim Jimeno, que fou deposat el 1823.

El 1851, amb motiu del concordat, s’havia de traspassar la capital de la diòcesi a Alacant, però no fou dut a terme per circumstàncies polítiques.

La persecució religiosa de 1936-39 fou causa de la mort de 54 dels 321 sacerdots i de la destrucció de moltes esglésies i convents.

El 1951, en crear-se la diòcesi d’Albacete, l’arxiprestat de Cabdet passà a la nova diòcesi; el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València. La diòcesi d’Oriola rebé, però, l’arxiprestat de Villena, fins aleshores depenent de la de Cartagena, i el 1957 les parròquies alacantines dels arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte Benissa, fins aleshores tots de l’arxidiòcesi de València.

El 1959, per una butlla del papa Joan XXIII, la diòcesi passà a anomenar-se bisbat d’Oriola-Alacant.

Oliva-Llíria, estil d’

3 Respostes

(País Valencià)

Estil pictòric de la ceràmica ibèrica. Nom donat per Pere Bosch i Gimpera (1915). És corrent a la part central del País Valencià (poblats de Sant Miquel de Llíria, la Monravana, necròpoli d’Oliva, poblat de la Serreta d’Alcoi, etc). Apareix amb menys intensitat en altres àrees.

Es caracteritza per la representació d’escenes -motiu pel qual ha estat anomenat també estil narratiu-, de guerra, de dansa, de caça, etc. Es contraposa a l’estil simbòlic o d’Elx-Archena.

Correspon als segles III-I aC, i és un dels de més personalitat de l’art ibèric.

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia

1 Resposta

(Madrid, 1795 – 1797)

Obra d’Antoni Josep Cabanilles. Publicada en dos volums, primera i única de les ordenades per Carles IV de Borbó (1791) per a estudiar els vegetals als seus regnes. Té 588 pàgines, il·lustrades amb mapes i panorames, sobre esbossos de l’autor, gravats per T.L. Enguídanos.

Producte d’un minuciós viatge pel País Valencià, ofereixen una notable quantitat de dades de tota mena, fixades des de la Il·lustració, d’un alt valor per als estudis botànics, demogràfics, geogràfics, etc. Conté un índex de plantes amb equivalències llatines, castellanes, catalanes i franceses.

Esdevinguda un clàssic dels estudiosos del País Valencià, l’obra ha estat reeditada (el 1958, a cura de J.M. Casas i Torres, i, en facsímil, el 1972).

muixeranga, la

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVIII – )

Conjunt de danses i torres humanes que representen quadres plàstics de sentit religiós. A diferència dels castells, en les muixerangues no hi ha interès en l’alçària de les torres humanes.

Antigament, era un ball comú a diversos pobles de la Ribera del Xúquer i ha estat reviscolat en diverses localitats. A Algemesí (Ribera Alta), l’única localitat on ha mantingut una continuïtat històrica -hi ha muixerangues documentades des del 1724- els balladors o muixeranguers, manats per un cap de colla que hom anomena el Mestre, van vestits amb pantalons i amb bruses ratllats verticalment de blau, de vermell i de blanc i amb bonets proveïts d’orelles. La composició musical que acompanya la muixeranga és interpretada tradicionalment amb tabal i dolçaina.

L’any 2011 les festes d’Algemesí foren declarades patrimoni cultural immaterial per la UNESCO. En la designació hi tingueren una especial rellevància les torres humanes, tradició amb un clar paral·lelisme amb els castells, declarats també patrimoni immaterial de la humanitat l’any anterior.

Morvedre, riu de *

Deixa un comentari

(País Valencià)

Veure> el Palància  (riu).

Moros i Cristians, festes de

6 Respostes

(País Valencià)

Festa de diverses localitats valencianes. Se celebren en commemoració de la victòria dels cristians contra els moros. Sembla que daten de poc després de l’expulsió dels moriscs (1609).

Les colles que organitzen la festa són anomenades filaes (mores i cristianes) i cadascuna té els seus propis uniformes.

Les entitats participants tenen una junta directiva formada pel president (o primer tro, ja que és el primer a disparar l’arcabús), el secretari (o darrer tro, que és el darrer a disparar) i el tresorer (o cop, el qual dispara enmig de la formació).

Morera, vescomte de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XX – )

Títol concedit el 1915 a Josep Pastor i Rodríguez, cònsol de Xile a València i establert a Ontinyent, en atenció als seus serveis.

Continua en la mateixa família.

Morella, governació de

4 Respostes

(País Valencià, 1707 – 1833)

Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern (o partit, o corregiment) de Morella. Des del començament fou regida per governadors militars. Hom preveia la incorporació de la governació de Peníscola. En fou el primer corregidor (1712) el marquès d’Ytre.

Comprenia les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat (excepte la Serratella), l’Alcalatén (excepte l’Alcora) i una part de l’Alt Millars, de l’Alt Palància, del Baix Maestrat (la Tinença de Benifassà) i de la Plana Alta (les Coves de Vinromà).

Fou suprimida amb motiu de la divisió provincial.

Montlleó, riu de

15 Respostes

(País Valencià)

Curs d’aigua de la conca del Millars.

Neix a la serra de la Batalla, a l’Aragó, i recorre l’Alt Maestrat formant un arc convex cap al nord, als estreps septentrionals de Penyagolosa; rep els barrancs d’Hortisella i dels Fumers, conflueix amb la rambla Carbonera, en el pla de l’Arc, i desguassa a la rambla de la Viuda.

És de règim torrencial i de cabal intermitent, sotmès al règim pluviomètric. Les seves aigües són apropiades en part pel regadiu.